Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Francesc Esteva

Comentaris sobre la victòria socialista del 1982 i la UE

Aquesta tardor fa quaranta anys de l’esclatant victòria del PSOE de Felipe González. L’Espanya de Franco s’havia acabat feia poc amb l’exitosa transició, teníem una democràcia. La UCD de Suárez, un partit sense massa coherència, va arribar al seu límit condicionat per les baralles intestines. En aquesta situació un grup de militars va propiciar un cop d’estat amb la irrupció de Tejero pistola en mà al Congrés dels Diputats. Després d’això, les properes eleccions, les de 1982, van ser un passeig per als socialistes. La voluntat de deixar enrere el franquisme havia impulsat la transició i, després del cop d’estat, va impulsar la victòria del PSOE. La victòria va arribar acompanyada d’un entusiasme al carrer. Una gran majoria pensava que la democràcia s’havia d’enfortir i això ho va encarnar el socialisme. I la democràcia es va enfortir, per primer cop en la jove democràcia el poder canviava de mans i ho feia a l’esquerra que representava els que havien lluitat contra el franquisme.

Transformar l’eufòria del carrer en transformacions reals que asseguressin la democràcia va ser el gran repte del govern de Felipe González. Les forces reaccionàries tenien encara molt poder, les transformacions que van impulsar els socialistes van tenir fortes resistències. A l’Interior la reforma de l’exèrcit obra de Narcís Serra, la universalització de la Sanitat obra d’Ernest Lluch, la llei d’Educació de Maravall, la reconversió industrial de Solchaga o la reforma de l’administració de Moscoso van ser algunes de les fites més significatives. A més, les relacions amb altres forces polítiques forjades a la lluita contra la dictadura van permetre importants consensos. Finalment les bones relacions de González amb molts líders europeus, especialment amb els socialdemòcrates, van facilitar l’entrada a la CEE (encara no era la UE) i, després d’un referèndum problemàtic en què el socialisme va haver de menjar-se les seves reticències, a l’OTAN.

De totes les coses que aquell govern va aconseguir avui em quedaré amb la seva tasca a Europa. Molts presenten la política europea com alguna cosa externa i no, té una impotència central en la política espanyola.

Quan Espanya va entrar a la CEE, el 1986, el President de la Comissió Europea era el socialista francès Jacques Delors (va ser un dels presidents més importants i va ser-ho durant 10 anys). Pocs després, la premsa ja parlava del trio Kohl, Mitterrand i González com a presidents que més influïen en la CEE i sempre he pensat que s’havia de tenir molt en compte Delors. Durant aquells anys es va firmar l’acord de Schengen (sobre la lliure circulació de persones) i l’acta única europea que va donar pas a la UE actual. Un dels programes que va impulsar Delors amb el suport de Kohl, Mitterrand i González va ser el dels fons estructurals, l’objectiu del qual era un intent de reduir les diferències entre les diferents regions d’Europa en tots els camps. Espanya va saber utilitzar aquests fons, sobretot dels fons de cohesió, dedicats principalment a infraestructures, i els fons Feder, que van arribar fins als municipis més petits, per transformar les infraestructures d’Espanya. Si un recorda l’Espanya abans i després del govern d’en Felipe, el canvi de les infraestructures va ser espectacular.

I hem hagut d’esperar al govern Sánchez per veure com Espanya torna a tenir un paper rellevant a la política europea. Aznar podia haver-lo tingut però va preferir la foto de les Açores, amb Bush i Blair, que va certificar una aliança efímera que va donar suport a la guerra d’Iraq, és a dir, va preferir l’amic americà. Zapatero, que va impulsar l’Aliança de les Civilitzacions en el marc de l’ONU, una plataforma pel diàleg entre el món occidental i el musulmà, a Europa va tenir poc pes. Rajoy tampoc es va mostrar molt actiu a Europa, feia la impressió que no l’interessava tot i que García-Margallo, el seu ministre d’Exteriors, si que va ser actiu a Europa, encara avui és un bon eurodiputat.

Sánchez ha tornat a donar importància a la política europea i avui hi juga un paper rellevant. El govern Sánchez ja va participar activament en la redacció i tramitació del programa New Deal sobre desenvolupament sostenible a Europa i en el programa de recuperació abans de la pandèmia i va aconseguir que Espanya fos el segons país receptor de fons darrera de la Itàlia comandada per Draghi. Durant la pandèmia, com explica Illa en el seu llibre, va ser dels impulsors del pla de compres conjuntes de material sanitari i vacunes i de consensuar les respostes sanitàries a l’evolució de la pandèmia. Ara, en el tema energètic al costat del president portuguès Costas, ha fet palesa la desconnexió energètica de la península ibèrica i han aconseguit l’excepció ibèrica. Europa està estudiant avui aplicar l’excepció ibèrica per controlar els preus de l’energia a tots els països. A més a més acaben d’aconseguir l’acord amb la França de Macron per construir un gasoducte Barcelona-Marsella pensat bàsicament per transportar hidrogen líquid (el futur) i que a més també serveixi per transportar gas.

La política europea a vegades es tracta despectivament, es diu, com si fos quelcom dolent, va a Europa a buscar prestigi. La realitat és que la participació a Europa ha sigut fonamental per a la política conjunta però també per Espanya. Sense els fons de cohesió o sense els fons de recuperació o sense l’excepció ibèrica o sense els Perte que s’estan iniciant amb fons europeus, Espanya seria molt diferent, estaria bastant pitjor del que està ara. Sánchez té avui un prestigi a Europa que alguns valorem en la seva importància real.

Per acabar, una nota sobre el Perte del vehicle elèctric, Wolskwagen diu que podria retirar-se i es presenta com si fos responsabilitat del govern. Entra dins la normalitat, les empreses que poden sempre fan pressió per obtenir més ajuts però no es preocupin s’acabarà pactant i el pla anirà endavant.

Compartir l'article

stats