Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Jordi Costa Subirós

Com figues madures

En el judici celebrat fa uns dies sobre els tripijocs del Barça en el fitxatge de Neymar, el jutge, sorprès probablement de trobar-se davant de tanta personalitat, va voler crear un clima distès, més semblant a una tertúlia esportiva que a un procés judicial, de manera que si hagués dit de continuar la vista al bar de baix a ningú li hagués estranyat. A mi em fascinà la frase amb què excusà l’arribada del jugador a misses dites a la segona sessió del judici: «el senyor Neymar no ha arribat tard, ha arribat quan havia d’arribar». Una frase que un s’imagina que la pronuncia un emissari del més enllà en referència a un messies, a un emperador, a un personatge destinat a donar feina a tota una generació d’historiadors. Mentre la gent normal podem arribar aviat, puntuals o tard a un acte, altres, els escollits, indiferents a la dictadura de les busques del rellotge, saben que el compte enrere de l’acte s’iniciarà en el moment exacte que la seva panera s’amolli al lloc reservat. Però només una destil·lació d’aquests escollits, com ara el rei emèrit o el col·lectiu okupa –que segons tinc entès aviat tindran un sindicat– se’ls pot acomodar una variació de la frase: no ho ha fet bé ni malament, ha fet el que havia de fer.

Em vull imaginar el pare de la constitució encarregat de redactar la inviolabilitat del rei amb el nas tapat amb una pinça d’estendre la roba, posant la ploma d’ala d’ànec en una tassa que conté un líquid nauseabund –un concentrat del clavegueram de la ciutat– i escrivint que la monarquia, fidel a la tradició dels antics reis espasa dels quals es desembeina una vegada esgotada la pietat divina, s’eleva per sobre el populatxo fins a situar-se per sobre el bé i el mal. La realitat és que ningú va veure cap ploma ni cap agulla d’estendre la roba. No nego que la figura del rei es pogués esgrimir per dissuadir algun militar aïrat davant una Espanya que aviat no la coneixeria ningú. Però els autors de la bíblia de la nostra democràcia recent infantada sabien el que feien. Als humans no ens agrada el buit, el silenci, el minimalisme zen, sinó les formes, la solemnitat, els escenaris de cartró pedra. La democràcia ha acabat formant part de la decoració pèplum fins el punt que els líders del procés han descobert la llavor del seu referèndum i altres actes d’adhesió popular no en el franquisme sinó en l’Àgora d’Atenes. Els partits polítics es parteixen la cara per veure qui és més demòcrata i la figura del rei, com a far dels demòcrates, es beneficia de dos privilegis, de la immunitat i de la impunitat. Una de les virtuts de la democràcia és la seva màniga ampla a l’hora de repartir drets de facto. Els okupes i altres pillastres no són una excepció gràcies al suport d’una política considerada progressista que veu en la delinqüència l’hereva de la pobresa i de la bèstia negra del capitalisme.

Hi ha una impunitat que passa desapercebuda fins que es destapa i on els protagonistes es beneficien del dubte de qui no s’acaba de creure el que està passant, o del seu silenci còmplice. Anys d’agressions sexuals per part de religiosos, de directors teatrals, de familiars, cap a nens o joves desprotegits, anys de violència de gènere sense que la dona en sigui prou conscient perquè no coneix cap altre comportament de parella. El cas de De Dalmases, en l’esfera política, no hauria de sorprendre a ningú. El noi creia que l’ombra de la seva protectora era el suficientment allargada com per anar posant lavatives d’aigua bullent als insubmisos sense tenir en compte que la impunitat recorda a la maduració de les figues: arriba un moment que cauen de l’arbre.

Compartir l'article

stats