La meva àvia, analfabeta i a molta honra, l’honra d’haver-se posat a treballar de serventa a l’edat en què els nens d’avui comencen a anar a col·legi, va morir sense pronunciar mai una sola paraula en castellà. No és que s’ho proposés per raons polítiques, és que no sabia parlar-lo. Va viure tot el franquisme parlant català amb tothom, i l’hauria parlat amb el mateix Franco si l’hagués tingut davant, quina una ella. Si entenia el castellà era només gràcies a TVE i a alguna copla que se li havia quedat al cap a força d’escoltar-la. Quan algú assegura que avui a Catalunya no es pot viure parlant només en català, el porto a visitar la tomba de la iaia Quimeta, i que l’hi pregunti.
El seu marit, l’avi Enric, tenia en la immediata postguerra un amic funcionari, dels de finestreta i maneguí, que atenia els pagesos i obrers catalans que necessitaven qualsevol cosa de l’administració vencedora de la guerra. Explicava el meu avi que si algun pobre home es dirigia al seu amic en català -potser un pagès que, com la meva àvia, no coneixia altra llengua- aquest treia foc pels queixals, l’insultava, l’amenaçava de fotre-li «un parell d’hòsties» i li recordava a crits que aquí es parla en cristià, humiliant-lo davant tots els allí presents. Per descomptat, no li tramitava el que fos que hagués sol·licitat l’infortunat, vuelva usted mañana. A la tarda, en arribar al bar a fer la partida, el colèric funcionari s’asseia a taula amb un somriure, es fregava les mans, i comunicava al meu avi i als altres:
- Avui he fet un altre catalanista.
Tinc la impressió que l’administració catalana, inclòs tot el Governet, està ple de funcionaris com l’amic del meu avi, però a l’inrevés: en el seu cas pretenen -i a fe que ho aconsegueixen- convertir el català en llengua cada vegada més residual, transformant-la en antipàtica pel senzill mètode d’imposar-la. L’amic del meu avi, creador de tan eficient sistema, hauria d’exigir-los copyright. Després de cada nova norma a favor del català, després de cada campanya contra algun desgraciat cambrer que ha gosat atendre en castellà a un llacista, després de cada declaració vantant-se de no complir la llei que obliga al 25% de castellà a l’escola, després de polititzar la llengua fins a la nàusea, imagino els responsables de política lingüística de Catalunya arribant al bar a fer la partida.
- Hoy hemos hecho otro montón de castellanohablantes.
Les xifres que s’han fet públiques aquesta setmana sobre l’ús del català a Barcelona, parlen per si soles, i donen fe de l’eficaç política que està duent a terme el Governet per, a força de voler imposar-lo, convertir-lo en residual. No és que a mi m’importi, jo, com la meva àvia, continuaré parlant i escrivint català fins a la fi dels meus dies, i el que passi després, no em concerneix. Un veu tota aquesta gent inquieta pel futur de la llengua catalana i arriba a la conclusió que, optimistes ells, creuen que viuran dos-cents anys. O tal vegada és que el català, a diferència de totes les altres llengües, desapareixerà d’un dia per l’altre, els seus parlants es despertaran de bon matí i el català haurà deixat d’existir. S’hauran quedat muts, no els sortirà cap so de la boca, incapaços de comunicar-se amb el món. O pitjor encara, obligats a parlar en castellà per fer-se entendre. Un drama.
