Certament, no es tracta d’una nova santa de l’Església catòlica, tot i que ves a saber si hi ha alguna ressonància religiosa amb el que estem copsant fa anys. No és la primera vegada que crido l’atenció sobre aquest fenomen, però atès que els adeptes a aquesta nova «religió» continuen creixent, he de tornar-hi.
Tot va començar bé, i molt bé, per cert, fa 50 anys quan es va organitzar la 1a Cimera mundial sobre Medi Ambient Humà, de Nacions Unides, gràcies a la iniciativa de la gran ministra noruega Gro Harlem Bruntland, però amb el pas dels anys s’ha anat deixant d’utilitzar el concepte «medi ambient humà» pel de «medi ambient», i fins i tot també el de «medi»... Per contra, fa temps tenim pujat de to i ben ufà el de «medi natural».
La qüestió era, i és, anar excloent, per torpedinar millor, l’orientació humana de l’acció política ambiental (el que ara tot polític anomena «posar al centre les persones»). Doncs tot el contrari, la consigna seria posar al centre la «natura». Catalunya va ser pionera en aquest biaix. Gràcies a això, estem avui a la cua d’Espanya i Europa en energies renovables i en adaptació i prevenció de riscos climàtics (per cert, molt bé les alertes d’emergència per SMS a tota la població que aviat posarà en marxa el Govern espanyol).
Aquest pòsit pesa molt més que la declaració d’emergència climàtica, que sembla no tenir normativa d’obligat compliment, com sí que ho va tenir l’emergència sanitària. És més, el famós Procicat que hauria d’assumir tota la Protecció Civil de Catalunya, com a organisme interdepartamental multirisc que és, només ho fa, de facto, d’una part. En funció de quins criteris i directrius polítiques una protecció civil s’inclou i l’altre s’exclou? La Protecció Civil de Catalunya és indivisible, són totes les emergències, no unes sí i altres no. Un exemple: el fet que només un 50% dels ajuntaments de Catalunya tinguin un pla d’emergència actualitzat i un 25%!!, només al Maresme (com s’ha sabut fa pocs dies), és un escàndol i hauria de tenir esmena política i social. Suggereixo responsabilitats retroactives, per més que els ajuntaments també la tinguin en l’àmbit local.
És més, com és possible que a nivell d’Estat se sàpiga hi ha més de cinc milions de persones que viuen en zones inundables, 1,4 milions estiguin exposades a vents huracanats i 3.700 localitats estiguin en zones d’alt risc d’incendi i a Catalunya aquest inventari no se sàpiga o sigui un secret? Ocultació o ignorància?
Però seguim, quan més comença a incidir, i fa anys, l’ecologia «profunda», amb els drets dels éssers vius i de la natura, més es posa en qüestió de forma subtil o oberta, els drets humans ambientals. Curiosament, la preocupació, defensa o foment del dret humà a un medi ambient sa i saludable és considerat en alguns àmbits, «antropocèntric», equivocat (?) o subproducte cultural urbà, i el medi ambient humà (salut ambiental, epidemiologia ambiental, impactes del canvi climàtic sobre la salut, morbiditat i mortalitat per la contaminació i/o la calor extrema, la prevenció de riscos…) aspectes secundaris o no prou «ecologistes»!!
Per contra, el «medi natural», idea força catapultada especialment a Catalunya, se situa com a eix de la política «ambiental», on la persona, la societat i l’activitat econòmica no sostenible queden relegats. La qüestió és fugir de l’emergència climàtica, el consum de combustibles fòssils, la contaminació, etc., ja que això els faria sortir de la zona de confort biologista (la fauna i la flora, els insectes –no les malalties infeccioses–, el paisatge –no les sequeres ni les alertes per sequera–, el fons marí –no l’escalfament de l’aigua, ni l’augment del nivell del mar–, les espècies –no la humana–, corredors biològics –no l’AP-7, una autèntica xemeneia de contaminació que travessa Catalunya, i que augmentarà els impactes sobre la salut de la població, especialment els càncers infantils i les morts prematures.
Pren el relleu, cada vegada més, l’alarma social i preocupació per la protecció i defensa de la natura, que genera un pensament únic que encara avui perdura, on la conservació de la natura, el paisatge i espècies se sacralitza fins a l’infinit (sacralització que no hagués estat possible, sense la inestimable «ajuda» de TV3, encara avui). Tot i que, s’ha de dir, al ser políticament correcte i de base feble (pedagogia plastilina, en deia fa temps Quim Monzó), converteix després les noves generacions en el segment més consumista i digital (al no tenir eines per fer front al potent sistema-mercat-publicitat).
La qüestió és que el món conservacionista (el gruix de caràcter independentista) se’l converteix en l’únic interlocutor especialment amb la Generalitat. Esperem que el nomenament de Mireia Boya, ex CUP, com nova directora general de canvi climàtic de la Generalitat, serveixi per donar una empenta a l’emergència climàtica i no per tenir contenta la parròquia conservacionista i Nimby, i continuar conreant el cobejat vot rural (de més valor que l’urbà). Posats a deixar empremta, podria també reorganitzar la PER (Ponència d’Energies Renovables, un altre organisme interdepartamental) que també hauria de tenir com eix tota la societat catalana amb criteris de solidaritat territorial i ambiental i no la protecció de la natura com un museu on molts acaben anant com bojos i de forma massiva, en estar les ciutats al límit, i els carrers i carreteres atapeïts (18 milions de trajectes anuals) per la distribució del comerç electrònic. Si el 90% d’aquest l’acapara el tolerat monopoli del monstre d’Amazon, i el transport de mercaderies per carretera està fora de control, on queda el comerç de proximitat i reduir emissions de CO₂?
