Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Josep Callol

Tothom guanya, tothom perd

Pol Valero

Donald Trump ha guanyat les eleccions de mig mandat dels EUA? Si i no. I Joe Biden? També. Si i no. Salvador Illa és qui pot treure pit de l’enquesta del CEO que li dona una victòria als comicis catalans si se celebressin avui? Si i no. I Pere Aragonès o Jordi Turull? La resposta és la mateixa. Tot depèn de com es miri, de com s’analitzi, de com es jugui amb les dades i del que estava en l’imaginari col·lectiu abans de conèixer els resultats. Els republicans han guanyat, cert. Com ho és també que no han fet amb l’avantatge que esperaven per encarar els dos últims anys de legislatura com a molt probables guanyadors de les pròximes eleccions. I això els converteix també en perdedors. Els demòcrates estaven convençuts i temien a parts iguals que els republicans arrasessin i prenguessin el control total de les dues cambres a una distància sideral. El fet que no hagi estat així també els fa una mica guanyadors.

A Catalunya, tres quarts de la mateixa història. L’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) ha coincidit amb les eleccions als Estats Units i obre la porta a infinitat d’anàlisis possibles en funció dels ulls en què es mirin els resultats. El PSC i el seu líder poden estar contents perquè guanyarien les eleccions i ho farien amb un marge més considerable que en els comicis de 2021. No estarien frec a frec amb ERC i això els donaria aire, però ¿serien capaços de governar? En farien prou per aconseguir un pacte que els donés la presidència, el govern i una certa tranquil·litat? Això no està tan clar i, ¿de què li servirien 41 diputats, si no pot manar? Per tant, guanyar no sempre és sinònim de poder. Ja ho han tastat aquesta legislatura.

Tothom ha donat per fet que Junts està derrotat, en caiguda lliure i sense sortida possible. Realment ho té difícil i el retrocés en les previsions de suport electoral és impressionant, segons l’enquesta del CEO, que, com sempre en aquests casos, només marca tendència. Ara imaginem que el PSC guanya les eleccions amb una certa distància d’ERC, que Junts pateix un càstig considerable i que amb els socialistes sumen majoria absoluta. El partit de Turull i encara de Laura Borràs té temps de reestructurar-se abans de les eleccions, decidir què vol ser i a on vol anar i posar-se a treballar seriosament amb aquest objectiu. Podria recuperar terreny i firmar un pacte amb els socialistes, que ja ha estat provat a la diputació de Barcelona, en magnitud, la segona institució de Catalunya.

Per tant, JxCat perdria, quedaria tercer, com ja va passar el 2021, a més distància d’Esquerra, sí, però tindria la possibilitat d’entrar al govern de la mà de Salvador Illa i recuperaria un poder que va perdre perquè el sector més radical es va imposar al de Convergència de tota la vida. Aquesta possibilitat, que ara pot semblar ciència-ficció, és totalment possible d’aquí a dos anys llargs, en cas que Pere Aragonès no decideixi avançar els comicis. Perquè es pugui produir, Turull hauria de controlar el partit del tot, no a mitges, i potenciar un líder que se sàpiga desmarcar de les tesis de Carles Puigdemont, Borràs i la CUP. Una tendència que manté segrestada l’organització en un bucle que sembla no acabar-se mai.

I Esquerra? Alguns analistes han apuntat que no pateix desgast per la sortida de Junts del Govern i és estrictament així. Es manté en una posició similar a la representació actual al Parlament i veu com JxCat, el gran competidor en el costat independentista, se li allunya per darrere. Poden estar satisfets, però ¿de què els servirà si no poden governar?, amb el greuge que també perdrien la presidència. Per tant, podem continuar fent enquestes -ara una sobre la situació després de l’anunci de Pedro Sánchez de derogar la sedició i demà una altra pel que passi avui- i ens entretindrem analitzant fets que ens semblen impossibles. La història, sobretot la més recent, ens ha ensenyat que coses que mai hauríem pogut imaginar, han acabat passant.

Compartir l'article

stats