La conspiració contra l’espècie humana és un assaig de Thomas Ligotti –un autor considerat de culte conegut pels seus relats de terror– on es treu el barret davant Peter Wessel Zapffe, el gran referent del pessimisme i de l’antinatalisme, que sens dubte devia conèixer la resposta que donà Dionís –el déu del vi i de la disbauxa– a la pregunta del rei Mides: què és el millor per a l’home. El millor per a l’home és no haver nascut, però com que això és impossible el millor per a l’home és morir aviat... Ho deixo en punts suspensius per no deprimir al lector davant el reguitzell d’admonicions contra el gènere humà. He recordat Ligotti i la seva advertència contra una conspiració a escala mundial –segons la qual s’insta a la ciutadania a través un ban a preparar-se per ser feliç perquè quan la felicitat et visiti et trobi en les millors condicions– després de llegir que s’ha trobat l’home més feliç del món. L’ocurrència no va ser de l’escollit, el monjo budista Matthieu Ricard, que li ha semblat una rucada, sinó d’un periodista britànic que ha vist com el seu eslògan agafava volada gràcies a que la paraula felicitat com la imatge d’un gatet tenen valor de mercat. No sé si al seu pare, en Jean-François Revel, autor del llibre El coneixement inútil entre altres, flagell d’una esquerra momificada i bon gurmet, li faria gràcia veure com el seu fill, seguint l’exemple del monjo que abandonà el seu Ferrari, renuncia a una prometedora carrera de biòleg molecular per caminar per la senda que ha de donar sentit a la seva vida, la via espiritual.
A mi ja m’està bé haver nascut, estar en aquest moment escrivint aquestes línies, i no haver-me perdut un tros de la història d’aquest país ple de dies històrics i probablement irrepetibles. Entenc que personatges com Ligotti són necessaris –a pesar que deuen estar agraïts a la seva mare pels dolors del part– per fer una mica de contrapès a l’epidèmia de buscar la felicitat que ens envaeix a pesar que ningú pot dir exactament què és la felicitat. La felicitat és una d’aquelles grans paraules, que com llegim en l’Ulisses de Joyce, ens fan infeliços. No sé com rebrien en latituds on cada dia és una lluita per aconseguir aliments i per arribar al final del dia sense que els hagin mort, un llibre que anuncia que per sentir-se feliç només cal proposar-s’ho com qui vol aconseguir fer cinquanta flexions. Digueu-m’ho clar, en una societat que la major part de la gent se sent avorrida només de llevar-se en pensar que l’avui serà igual que l’ahir i el demà, canviaria la seva vida i aneu a saber si les seves parelles, els seus pares, els seus fills i la feina per descomptat, i les mascotes segurament també, i per aquesta raó resultarà una bona idea celebrar cada any el concurs de l’home més feliç del món que escombrarà l’elecció de miss i de misters, i de l’elecció del millor cuiner o pastisser del món. El concurs amb l’eslògan: tu també pots aconseguir-ho, animarà a preparar-se per la fita i quin millor entrenament que llegir els llibres dels campions de la felicitat. Ho estic veient: preparadors personals de felicitat, els negres de les editorials escrivint llibres sobre la felicitat en nom de personatges mediàtics, marginació dels que sabotegin els programes governamentals de felicitat, la felicitat com assignatura obligatòria,...
Com que molts us falta una mica d’imaginació per desitjar bon Nadal a la colla a través de whatsapp, us proposo que envieu una de les perles de Ligotti. «S’ha descobert el pastís, som biorobots copiadors de gens que viuen en la intempèrie en un planeta solitari en un univers fred i buit...»
