Tot i que no ho sembli, l’esquerra de l’esquerra, com qualifiquen amablement els mitjans de comunicació a la constel·lació de partits, partidets i moviments anomenats Podem, sap, almenys, tres coses que alhora li fan de cola per intentar durar en el temps: Que fora del Govern de l’Estat fa molt fred i que, endemés, seguint la lògica andreottiana desgasta més que desgasta l’exercici del poder; que sense res per repartir-se pot acabar essent un caramel davant d’un col·legi d’infants o un terròs de sucre en un cafè llarg, equivalents al verb dissoldre’s; i que res millor que trobar-se en un govern de coalició amb el seu primer adversari polític, el PSOE, per llimar-lo i erosionar-lo davant els seus mateixos electors en l’acceptació d’un marc legal i democràtic capitalista i dir-se d’esquerres.
Bé que ho saben tot això els socialistes, com també que les enquestes, incloses les seves, encara avui assenyalen avantatge del PP si les eleccions generals es produïssin un dia d’aquests. Tanmateix, qui és el guapo que li diu a Pedro Sánchez, cada vegada més cabdill i menys home d’Estat, que no li convé arribar al 2024 amb aquests tipus d’amic asseguts en el seu Consell de Ministres? Javier Lambán (Aragó), Guillermo Fernández Vara (Extremadura) i Emiliano García-Page (Castella-La Mancha) surten de tant en tant a fer-li la guitza, però avui no són cap mena d’alternativa real a qui va escriure Manual de resistencia (Península, 2019) després de fer la seva particular volta al món hispà-socialista per retornar al punt de partida del que fou expulsat pels seguidors de Felipe González per trobar-lo immadur, superb i enamorat de si mateix. Cap dels tres barons s’assemblen en res a l’inquilí de La Moncloa. El quart en discòrdia, el valencià Ximo Puig, el millor preparat per a substituir-lo, no fa el pas sabent com sap que es troba en l’ull de l’huracà monclovita amb ganes, moltes, pel que se’m diu, de substituir-lo en les eleccions autonòmiques de la propera primavera. És mediterrani, diu el que pensa i, sobretot, fa el que creu convenient pel seu país. Res d’això han estat mai mèrits per a Ferraz; més aviat, demèrits, com bé va poder testar el president Pasqual Maragall, home il·lustrat, lúcid i plenament allunyant del carpetovetisme imperant a la capital del Regne d’Espanya. La Mediterrània i el Manzanares mai no s’han saludat.
Ara, precisament ara, quan La Moncloa i Ferraz havien aconseguit aturar l’efecte Núñez Feijóo –home tranquil, bon governant, prepositiu, amb la mà estesa i captador de votants socialistes– i instal·lar-se en una zona de confort anomenada «marc guanyador», coses de la demoscòpia, el govern de Pedro Sánchez torna a presentar esquerdes. L’esquerra de veritat, segons eslògan usat en el passat, i l’esquerra de l’esquerra, segons bateig de La Sexta, El País, La Vanguardia i d’altres vehicles comunicacionals que llepen el poder del PSOE, han tornat a barallar-se en públic. Causa? La Llei orgànica 10/2022, de 6 de setembre, de garantia integral de la llibertat sexual, més coneguda pel sobrenom de «només sí és sí», impulsada per la ministra podemita Irene Montero. De llengua viperina, la companya de Pablo Iglesias s’ha distingit per fer-se distingir en un consell de ministres integrat per vint-i-dos membres –o, en el llenguatge bolivarià de Podem, anomenat «inclusiu», contrari a la RAE i al nostre IEC, miembros y miembras– i fer-ho sense grans llums, com si la pàtina de la Il·lustració no hagués pogut amb ella.
Com tot neocomunista, la Montero no suporta que li diguin que la «seva» llei té goteres: més de dues dotzenes de violadors han estat excarcerats gràcies a la seva norma. És a dir, ha aconseguit l’efecte contrari del que pretenia i ha posat en evidència que l’esquerra de l’esquerra, és a dir, l’extrema esquerra, sempre impostada per cursi, es troba farcida d’analfabets jurídics. Per això ha sortit com un miura a envestir jutges i qualificar-los a tots ells de masclistes. Són el jutges els que no saben de Dret i per això han de fer un curs d’igualtat de gèneres, diu, sense recordar que Juan Carlos Campo Moreno, magistrat i escriptor, exministre socialista de Justícia ho havia advertit, que va fer el mateix l’antiga vicepresidenta de Sánchez, Carmen Calvo, prestigiosa jurista, i que el Consell General del Poder Judicial fins a tres informes justificats va arribar a evacuar en contra del projecte. La ignorància no té límits. Segurament per això, en el seu recent viatge a Argentina, va deixar dit que abans que arribessin ells i elles al govern d’Espanya, en aquest país es ficaven les dones embarassades en camions i autobusos sense el seu consentiment a l’objecte de fer-los-hi ecografies i escoltar bategar el cor del fetus per tal que no avortessin. Serà impresentable i mentidera!
Ja diuen que qui amb nens se’n va a dormir, pixat s’aixeca. Això és el que li passa a Pedro Sánchez. Ja li fou advertit per en Felipe González, però no li va fer cas. Té el govern trencat i Ferraz treu fum. En la persistència tant es pot trobar políticament la victòria com la mort. Ell prefereix persistir. Veurem el desenllaç.
