Darrerament llegeixo sovint sobre la insatisfacció de la gent envers el context que estem vivim, d’haver arribat a la paradoxa de consumir mentre ens consumim fent-ho. Per exemple, ho escriu Fèlix Riera en el seu llibre Retorn al bosc: explica com la població ha d’arribar a veure el perill per la supervivència perquè surti el seu instint i faci una revolució. Tot fa la impressió que encara no hem arribat a un punt prou greu com per forçar canvis en l’actitud col·lectiva, si bé hi ha una certa consciència sobre la deriva del model econòmic.
Des de la Revolució Industrial l’economia ha anat creixent, fent possible que el món millori el benestar dels seus habitants. Primer va començar a Gran Bretanya, Estats Units, Bèlgica, Alemanya, Suècia, Noruega, Suïssa, Dinamarca i França. Tots aquests països tenien un estat del benestar, mesurat com HDI (l’Human Development Index va de 0 a 1) entre 0,2 i 0,25. A Espanya el 1870 era de 0,11. Quan s’observa la corba entre el HDI i el PIB es veu com hi ha tres fases en les quals el desenvolupament dels països va millorant. La primera és una etapa de fort creixement del benestar, en la que amb poc augment de l’activitat econòmica, del PIB, el benestar creix ràpidament. Ho he quantificat, i actualment aquests països han de créixer el seu PIB per habitant en 4.000 $ per poder guanyar 0,1 punts d’HDI. Quan el benestar arriba a valors entre 0,7 i 0,8, i això passa quan el PIB/h és per sobre de 14.000 $, la corba s’aplana lleugerament i costa més aconseguir benestar amb augments de l’activitat econòmica. Aquest nou estadi necessita un creixement de 19.000 $/h per aconseguir 0,1 punts de HDI, és a dir, costa 6 vegades més que en la fase inicial. Aquest període s’acaba quan l’HDI és de 0,9 i el PIB/h de 40.000 $, just el lloc on es troba Espanya actualment. A partir d’aquí, créixer en benestar bàsic, en HDI, ja no depèn del creixement de l’economia, depèn de com s’actua en els components del benestar, bàsicament en la salut, l’ensenyament i en l’atenció a la gent gran i desvalguda.
Hi ha altres mesures de veure el benestar. Una és l’enquesta subjectiva sobre la felicitat, amb un índex entre 0 i 10. L’enquesta fa 10 anys que l’empresa Gallup la realitza en 160 països. El seu informe World Hapiness Report diu el nivell de sentiment de felicitat de cada país enquestat. La corba de felicitat és exacta que la del HDI, però amb molta més volatilitat, cosa que s’explica perquè el concepte felicitat és variable entre un racó del món i un altre, i entre un moment històric i altre. Per exemple, Costa Rica té el mateix sentiment de felicitat que el d’Irlanda, que té un PIB/h de 3,7 vegades més, la mateixa cosa passa entre Uruguai i Singapur. També entre Rússia i Bolívia, i entre Xina i tots els països de Llatinoamèrica. Per regla general els països amb més llibertat personal són més feliços que els que la tenen més constrenyida. Pel que fa als moments històrics, està clar que una guerra fa baixar dràsticament el sentiment de felicitat, com també les crisis econòmiques. Grècia el 2007 tenia un índex de felicitat de 6,04, i cinc anys més tard, el 2012, va ser de 4,76, fruit de la crisi financera que va patir.
La conclusió que es pot extreure d’aquesta observació és que el creixement de l’economia aporta millores de benestar mentre està en fase creixent, però que, quan el nivell de benestar de la societat ha assolit un sostre de 0,9, no cal obsessionar-se a fer créixer el PIB perquè pot passar que aquest creixement sigui negatiu des del punt de vista ambiental i econòmic. També es pot observar que el concepte de créixer per obtenir benestar ha estat un model que ha funcionat bé fins als anys 1970 quan encara créixer economia tenia incidència en la millora del benestar pels països occidentals. Però, a partir dels anys 1980, aquests països han crescut molt per incidir molt menys en la millora del benestar.
Sembla certa la paradoxa que créixer en consum fa més mal a la mateixa economia que el que pot aportar en certs països. Si es mesura el PIB incorporant com a entrada negativa els efectes dels desastres meteorològics i les conseqüències de les modificacions climàtiques en forma de sequeres, collites, incendis i disponibilitat d’aigua, fa anys es va demostrar que, des de 1970, aquest índex SDI (Sustainable Development Index) evoluciona negativament en molts països. A Estats Units i a tots els països europeus cauen des de 1990, a Xina cau des de 2007, mentre que a Costa Rica o a l’Índia encara creixen. S’observa que, a partir d’un índex de benestar HDI de 0,7, a partir d’un PIB/h de 26.000 $, l’economia obté més efectes negatius que positius, alterant de forma notable el medi ambient.
És hora de pensar que cal fer les coses de forma diferent per assegurar el benestar de la població. Sabem que el que aporta benestar és la sanitat i l’ensenyament. Doncs cal actuar en aquests aspectes, no fer com fa la Comunitat de Madrid o Catalunya contenint pressupostos en sanitat, perquè el ciutadà arribarà a sentir-se desprotegit. I una cosa semblant caldrà fer amb l’ensenyament, aixecant novament el nivell mentre deixem de tractar els nens i els joves amb cotó. Els pressupostos en els anys vinents aniran a menys, per la qual cosa el que cal és retallar tot el que no sigui sanitat, ensenyament i atenció a la gent gran. La resta es pot contenir: no serveix de res tant control de tota l’activitat com vol tenir l’administració catalana, perquè, igual com passa amb el consum, un excés de control aconsegueix frenar i aniquilar el mateix sistema. Sobren burocràcia, funcionaris i polítics, mentre manca el que és essencial pel desenvolupament de la societat.
Veure on ens hem de desenvolupar i on no cal insistir, és bàsic per sortir d’aquest embolic monumental que té el món en aquest moment. Seria bo no esperar que els efectes del model actual siguin nefastos per començar a actuar, que la paradoxa del consum ens consumeixi a nosaltres. No és cert que podem esperar 10 anys per actuar perquè no som valents per prendre decisions. No podem esperar ni un segon més.
