Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Eduard Rojo Torrecilla

Prohibit acomiadar? Per al TS, improcedència sí, nul·litat no

El Ple de la Sala Social del Tribunal Suprem va dictar una sentència important el 19 d’octubre, en ocasió de la interpretació d’un precepte legal aprovat durant la pandèmia. El contingut més rellevant es pot dividir en quatre parts.

La primera és un examen detallat i rigorós de la jurisprudència de la Sala Social del TS sobre quan es pot declarar un acomiadament nul i quan es pot considerar improcedent. S’insisteix en els límits establerts a la declaració de l’acomiadament nul des de l’aprovació de la Llei de bases de procediment laboral de 1989 i es modifica la jurisprudència anterior. Hi ha un abundant grup de sentències de la Sala que reflecteixen clarament el canvi operat.

La segona és una crítica, gens vetllada, al legislador de l’emergència, igual que s’ha fet per sentències de Tribunals Superiors de Justícia que també van declarar anteriorment la improcedència de l’extinció sense causa, per haver tingut diverses oportunitats (en diversos reials decrets llei dictats des del núm. 8/2020) d’haver concretat els efectes que desitjava nuar als efectes de la decisió empresarial i no fer-ho, per la qual cosa cal acudir al marc normatiu i jurisprudencial vigent per determinar quan es pot declarar un acomiadament nul.

La tercera és una crítica a la teoria construïda, en el recurs de suplicació, pel Tribunal Superior de Justícia del País Basc, per considerar que no ajusta a la jurisprudència del TS i que tampoc no té cobertura jurídica, entre altres motius, perquè (vegeu fonament de dret cinquè) «que un RDL pugui alterar el contorn dels drets fonamentals i llibertats públiques en el seu contingut essencial resulta inviable, ja que cal a aquest efecte una Llei Orgànica (art. 81 CE)».

Finalment, la quarta és una reflexió a mig camí, al meu entendre, entre el valor doctrinal i el valor jurisprudencial, adreçada als qui, com per exemple va ser el meu cas, vam defensar que la tesi de la nul·litat era possible. Per al TS, «pertanyen al terreny de les possibles construccions normatives (de lege ferenda) les reflexions sobre la major o menor concordança entre els esforços de les Autoritats Públiques perquè el teixit productiu o l’ocupació no es veiessin afectats per la pandèmia i la possibilitat que, mitjançant l’abonament de la indemnització corresponent, l’empresa acabés extingint un contracte de treball».

En definitiva, el TS conclou que la prohibició d’acomiadar no encaixa dins de cap dels supòsits a què la normativa substantiva i processal laboral nua l’efecte de nul·litat de la decisió empresarial, com ara la vulneració d’un dret fonamental o l’incompliment de les regles de llindar numèric dels acomiadaments col·lectius. «Estem davant d’una extinció sense causa, acausal, a la qual s’ha de nuar la declaració d’improcedència».

Pel que fa als efectes de la sentència, el meu parer és que en puritat hauran de ser pocs, ja que la major part de sentències de TSJ s’havien pronunciat per la improcedència. Sí que afectarà els Recursos de Cassació per a Unitat de Doctrina que s’hagin interposat contra sentències que van declarar la nul·litat de l’acomiadament, que sens dubte seran estimats.

Em sembla necessari fugir dels titulars grandiloqüents i entrar, com hem de fer els qui estem al món jurídic laboralista, en una anàlisi serena de les argumentacions exposades per defensar unes o altres tesis. Així ho vaig fer quan vaig defensar que hi cabia una tesi diferent de la que ara sosté el TS, alhora que exposava que hauríem d’esperar a la resolució del primer recurs de cassació per a la unificació de doctrina presentat davant la Sala Social del Tribunal Suprem perquè l’alt tribunal es pronunciés sobre els efectes jurídics d’una extinció que s’hagués efectuat vulnerant l’art. 2 del RDL 9/2020 en relació amb els arts. 22 i 23 del RDL 8/2020, és a dir, si hi cabia la declaració de nul·litat o bé d’improcedència. Em manifestava afirmant que «no és menys cert que els qui s’han alineat amb la tesi de la nul·litat de la decisió empresarial han aportat arguments consistents respecte a la presa en consideració de la situació d’emergència en què es dicta la norma i quina era la finalitat, que quedaria buida de contingut, així ho he defensat per part meva en més d’una ocasió, si finalment fos possible l’extinció definitiva de la relació contractual laboral».

I ara crec que també ho faig quan poso de manifest que no hi ha discrepàncies a la Sala sobre una argumentació detallada, i amb ampli suport jurisprudencial, per defensar la inexistència de la nul·litat. Que, al cap i a la fi, és el que interessa als professionals jurídics laboralistes.

Compartir l'article

stats