Al llarg de les properes setmanes la Copa del Món de futbol ens tindrà entretinguts. No només per tot allò que passi en els terrenys de joc, sinó per la situació política de Qatar. A base de diners i de negociacions fosques aconseguí ser l’escenari on desfilaran els Neymar, Messi o Ronaldo, només per posar tres exemples, i a les llotges dels seus estadis hi seran presents la majoria dels caps d’Estat com el mateix rei Felip VI que ja ha anunciat que no es perdrà el debut de la selecció que entrena Luis Enrique.
El futbol servirà per blanquejar la greu situació que es viu en aquell país llunyà, on no hi ha llibertat d’expressió, on no es respecten el drets humans, on una majoria de ciutadans viuen esclavitzats per les elits encapçalades per l’emir Tamim bin Hamad Al-Thani i la seva família i que es reparteixen els beneficis dels pous de petroli i gas i on es persegueixen les persones LGTB, que han de viure en la clandestinitat.
És pura hipocresia. I el futbol a canvi de milions és capaç de tot. Les corrupteles de la FIFA no podrien existir sense països com Qatar que ha aconseguit paralitzar les competicions, celebrar un Mundial els mesos de novembre i desembre. I en plena situació de crisi energètica mundial, els 40º dels estadis es combaten amb aire condicionat a tort i a dret.
El president de la FIFA, Gianni Infantino, des d’un centre de premsa de Doha, fou capaç de justificar totes les trapelleries del règim de Qatar fins el punt de desacreditar Europa en tots els sentits. En ple despropòsit fou capaç de comparar Qatar amb Suïssa, tot parlant de llibertat i dels treballadors immigrants.
Malauradament els diners ho poden tot o gairebé tot. Fins i tot a canvi de dòlars Louis Vuitton ha reunit Messi i Ronaldo fent veure que juguen a escacs. Serà una de les imatges publicitàries de la marca en aquest Mundial.
I fins que no es superin les primeres fases de les eliminatòries, el món estarà pendent dels aspectes extraesportius. Es tracta d’endolcir un règim criminal i sense escrúpols. I el mateix emir fou capaç de fer una crida a la tolerància, quelcom que amb dos dits de fronts sap que eren les seves paraules pura demagògia.
Malauradament aquest discurs fou abonat micròfon en mà per Morgan Freeman que, a canvi de ser banyat amb diners, demanà respecte i convivència entre tots els països del món. L’actor nord-americà, camí dels noranta anys, s’oblidà de Mandela i s’identificà amb un règim sanguinari. Per sort, cantants tan reconeguts com Shakira, Dua Lipa o Rod Stewart preferiren l’honorabilitat abans que els diners. Mentrestant, l’impresentable Infantino es declarava «de Qatar, àrab, dona, gai discapacitat i treballador migrant».
Aquests darrers anys Qatar ha aconseguit organitzar un munt de competicions internacionals per tal de gaudir del reconeixement mundial. Han volgut demostrar que amb diners, no hi ha repte impossible als despatxos i en els fons d’inversió.
No cal oblidar que al llarg de moltes temporades la samarreta del Barça ha lluït el nom de Qatar. I els seus tentacles són tan importants que en el món del futbol són presents no només a Espanya, sinó també a França i al Regne Unit.
Són molts els jugadors que s’han abstingut de fer declaracions o de denunciar els abusos que se succeeixen en aquest minúscul país banyat de gas i petroli. De ben segur que alguns no volen tancar-se les portes a una possible retirada amanida amb petrodòlars.
Tard o d’hora caldrà començar a parlar de futbol. Qatar ja ha aconseguit el seu blanqueig amb la connivència de molts personatges que avui callen. Quan els periodistes ja parlin de les seleccions de Brasil, Anglaterra, Portugal, Uruguai o Espanya, el règim de Qatar passarà a millor vida i ja no es parlarà de la persecució dels LGTB, del menyspreu a les dones o dels milers de morts en la construcció dels estadis. Algun dia caldrà reflexionar sobre la hipocresia que envolta aquest circ que avui anomenem futbol.
