Des de fa molts mesos Ciutadans viu en una crisi permanent. En pocs anys ha passat de ser alternativa al govern socialista –va arribar a encapçalar les enquestes a l’Estat espanyol– a la desaparició. Els seus darrers resultats a les diferents comunitats autònomes han estat un autèntic desastre.
Aquest proppassat cap de setmana la seu del partit visqué un autèntic ball de bastons. Al final, la vicealcaldessa de Madrid, Begoña Villacís, salvà el cap polític d’Inés Arrimadas, molt qüestionada per la resta de dirigents. La líder de la formació s’ha quedat sense suports. Fins i tot el grup parlamentari i Edmundo Val li han girat l’esquena. Però ella s’ha entossudit i no ha cedit a les pressions que li demanaven la dimissió.
Amb aquesta clara divisió interna la fi de Ciutadans es qüestió de mesos. Pot arribar a les eleccions municipals, però difícilment podrà mantenir-se fins a les eleccions generals.
Certament a l’Estat espanyol és complicada l’existència d’una opció de centre. Al final aquest espai polític sempre acaba engolit pel PP. Així va passar amb el Partit Liberal, el CDS, el Partit Reformista o la UPyD.
Ciutadans nasqué a Catalunya amb el segell d’una colla d’intel·lectuals que combatien el nacionalisme i a la vegada criticaven les polítiques lingüístiques de la Generalitat. De tres diputats al Parlament l’any 2006 amb el cartell del nedador Albert Rivera va passar als 36 escons al 2017 amb més d’un milió cent mil vots, capitanejant la candidatura Inés Arrimadas, que malgrat la seva victòria no pogué presentar-se a la investidura.
Fou el gran moment d’un partit que ja s’havia implantat a la resta d’Espanya. Però a les primeres de canvi la candidata abandonà Catalunya per traslladar-se a Madrid i així oblidar-se de les pressions que rebia des del bàndol independentista. Deixà orfes milers de persones que confiaren en ella en uns moments que ni el PSC ni el PP passaven pel seu millor moment.
En les eleccions generals del 28 d’abril del 2019 Albert Rivera assolí 57 escons, tot restant a dos-cents mil vots del PP. En aquells moments li van fer creure que podia ser l’alternativa al PSOE, per la qual cosa rebutjà el pacte amb Pedro Sánchez, malgrat que sumaven majoria i que l’actual president del govern ja havia descartat Pablo Iglesias com a interlocutor. Sense acord, el líder socialista es veié obligat a convocar unes noves eleccions on la formació taronja s’enfonsà fins als 10 diputats. El càstig fou brutal. Aquella tamborinada representà l’adéu a la política activa de Rivera.
Des d’aquest moment la davallada de Ciutadans fou imparable. Ja no es recuperaria i menys quan cediren tots els seus vots a fer presidents autonòmics a membres del PP que havien patit els pitjors resultats de la història. Aquest fou el cas per exemple de Moreno-Bonilla, Díaz Ayuso o Martínez-Almeida, per exemple.
Els seus fracassos s’han anat succeint, a la vegada que la fuga de càrrecs públics cap al PP ha estat constant des de l’època de Pablo Casado que emprà sense cap mena d’escrúpol personatges com Fran Hervías, ex secretari d’Organització de Ciutadans, per protagonitzar una autèntica OPA.
Ara s’aposta perquè el partit el dirigeixi Villacís, mentre de moment conservaria el càrrec de portaveu Arrimadas. És el mal menor, atès que encara és la cara més coneguda de la formació taronja.
Malgrat aquesta bicefàlia arriba el final d’una trajectòria de divuit anys. Les enquestes li pronostiquen encefalograma pla. No rasca res enlloc. Només podria conservar una mínima presència a l’Ajuntament de Madrid que ningú no garanteix.
Una vegada més el centre polític restarà orfe a Espanya. De ben segur que tard o d’hora haurà de sorgir un nou projecte en clau liberal, però que sigui independent i no depengui dels capricis del PP. Davant l’allau d’insults que protagonitza l’extrema dreta aquestes darreres setmanes, farà falta una força moderada que posi seny i sigui capaç de dialogar a dreta i esquerra sense por. Es tracta de fer la vida una mica millor als espanyols.
