Durant les últimes setmanes, arran de l’actitud pròpia de dolent de James Bond d’Elon Musk, va començar a circular la brama que Twitter tancava les seves portes. Per descomptat que no era una informació del tot contrastada (aquesta xarxa serà poc fiable fins al final, no en tinguem cap dubte), però nombrosos usuaris es van apuntar a un comiat preventiu i a especular amb el seu futur virtual. És cert que s’ha tornat un fangar tirant a insuportable i que segur, segur que ens podríem acostumar a viure sense Twitter, però també ho és que hi ha qui en fa un molt bon ús, que serveix per descobrir informacions o esdeveniments que als mitjans tradicionals no tindrien cabuda i que a la llarga s’ha convertit en una hemeroteca, per bé o per mal. Per tant, la idea de perdre-la per sempre té els seus inconvenients, i més si ets d’aquelles o aquells que mai hi has entrat en conflicte, que te la prens com una manera de vehicular la teva activitat professional i que bàsicament hi entres per llegir opinions de persones que no coneixes. La primera conseqüència d’aquest funeral prefigurat va ser la recerca d’un substitut i xarxes com Mastodon o Hive Social van començar a rebre una allau de nous usuaris. Els que ho hem fet ens hem trobat amb un fenomen curiós. Sí, hem comprovat que hi ha alternatives a Twitter, però més enllà de les evidents semblances i diferències entre plataformes resulta que a les noves hi has anat a començar de zero. A la de Musk, al capdavall, si vas entrar-hi de bon principi hi portes més d’una dècada i això es tradueix en seguidors, en hàbits i en maneres de fer. Quan t’has donat d’alta al servidor que l’haurà de substituir tot això desapareix: ets un més en un món inexplorat en què aquelles coses que expliques només arriben a un cercle molt reduït de persones, la majoria de les quals ja coneixes. Et sents vivint un estrany reinici, una cura d’humilitat que et demostra, en essència, que a la virtualitat els sobreentesos encara són més relatius que a la realitat. Un dels problemes no debatuts de les xarxes és que et creen la sensació que el món, com a concepte, es concentra en un entorn que veus com a molt ampli, però en realitat és infinitament més petit del que el teu cervell vol acceptar. Potser Twitter no tancarà, però ha anat bé que ho semblés: ens ha recordat, encara que sigui per uns dies, que l’univers també s’expandeix fora de les pantalles.
