El Ridaura és un riu menut que, amb més sorra que aigua, passa per l'estreta depressió que es produeix en el punt on es troben el massís de les Gavarres i la serra de Cadiretes. Serpentejant entre camps i canyers, alzinars i pinedes, deixa a mà dreta l'alt campanar de Santa Maria de Solius i l'antiga estació de Bell-lloc a mà esquerra, abans de donar una volta als peus del petit turó on hi senyoreja la potent església parroquial de Santa Cristina d'Aro.
Aquesta depressió del paisatge, entre la costa i l'interior, entre la Selva i l'Empordà, és la Vall d'Aro, una terra de ningú, solcada d'urbanitzacions i càmpings, de monuments megalítics i racons secrets on brolla l'aigua de la vida i la serenor del recolliment entre diorames de pessebre.
Al fons de la plaça del mercat, la façana de l'ajuntament exhibeix un gran escut de la vila, ornat amb quatre claus que simbolitzen les quatre parròquies del municipi. Els automòbils passen de llarg per l'autovia i el carrilet que anava i venia de Sant Feliu ja fa temps que és història.
Un fill de la vila, que ha dedicat la seva vida a la màgia, ha recollit pacientment, al llarg de molts anys, tots els estris que els prestidigitadors utilitzen en els trucs de màgia i ara els ensenya als nens amb la il·lusió característica dels habitants d'aquesta terra.
Potser per raons com aquesta, el sol passa màgicament pel damunt dels cristinencs, seguint el curs de l'antic carrer de la teuleria, i s'apaga deixant un rastre de vermellor entre els boscos de Romanyà. Allà, amb un reflex de perla, hi brilla encara el record de l'autora de La plaça del Diamant.
