De joveneta vaig anar a París amb la família. Hi teníem un oncle, en Jaumet, que hi vivia amb la dona i el fill. En Jaumet era un exiliat. Després de la Guerra Civil es va trobar embolicat en la Segona Guerra Mundial. El van reclutar al Nord d'Àfrica. Hi ha moments que la Història decideix complicar-te la vida i generalment se'n surt. De París em van sorprendre coses com els rètols que hi havia al metro i als autobusos. Assenyalaven els espais reservats als mutilats de guerra. Jo en coneixia un, de mutilat de guerra. Vivia prop de casa i es deia Pepet. Feia d'electricista i hi anàvem a adobar els petits electrodomèstics: les ràdios, les planxes... aquestes coses que ara llencem quan fallen. En Pepet tenia un tros de metralla a dins. Era el record que li havia deixat un bombardeig. El que més m'impressionava era quan m'explicava que la metralla se li movia dins la cama i que, per això, no li podien treure. No tenia cap espai reservat al transport públic de la seva ciutat perquè per la Dictadura no existien les víctimes dels bombardeigs de la rereguarda republicana. Tot això m'ha vingut al cap veient el rei d'Espanya en l'acte de reconeixement als republicans que van alliberar París el 1944. Ni francesos ni espanyols no els van reconèixer mai el mèrit. A De Gaulle li tocava la pera que els alliberadors de la capital no fossin francesos comme il faut. Franco ja va dir que fora d'Espanya no hi havia espanyols. I els de dins sempre eren sota sospita. Que sols que van estar sempre tots ells! Què diria en Jaumet si veiés el rei allà fent el numeret? Quant cinisme! Segurament es faria un fart de riure per ofegar la ràbia i per oblidar-ho endraparia amb fruïció un tros de fuet que era de les coses que enyorava de Catalunya.
