Amb el títol de La Ciudad y los perros Mario Vargas Llosa va publicar la seva primera novel·la, una obra que obria un camí narratiu que culminaria anys després amb l´atorgament del premi Nobel de literatura a l´escriptor peruà. L´autor, però, no es referia als gossos de la ciutat sinó que al·ludia als cadets de tercer any d´un col·legi castrense, joves interns que reben formació escolar secundària enmig d´una severa disciplina militar. Més enllà, doncs, d´unes possibles connotacions i/o similituds literàries, el cert és que és present a les nostres ciutats la realitat d´una proliferació d´animals de companyia, en especial del gènere caní. Gossos de debò i no pas de ficció.
Fa uns anys, en un viatge per terres xineses que vaig fer amb l´amic i també escriptor Lluís Balsells, vàrem voler provar carn de gos en un popular restaurant de Guangzhou (Canton), però tot i tenir-lo a la carta no vàrem aconseguir que ens servissin carn de ca perquè era un plat de temporada i aquesta ja s´havia acabat. Vàrem decidir, doncs, demanar el duck, amb la qual cosa suposo que hi vàrem sortir guanyant. No puc afirmar per tant si la seva carn és bona o dolenta però puc dir amb total rotunditat que no m´agrada gens que els animals de companyia d´altri facin les seves necessitats pels carrers i places amb una aparent impunitat. Certament, molts propietaris responsables s´afanyen a recollir les deposicions dels seus estimats cans, però encara n´hi ha que la paraula «civisme» els deu sonar a una marca de beguda energètica.
No sé si son figuracions meves però tinc la impressió que cada cop hi ha més gossos pels carrers de Girona. Jo els veig si fa no fa tots iguals però segons sembla n´hi ha de fins a dues-centes races diferents a banda dels que són creuats i, per tant, de casta indefinida. Segur, però, que nosaltres tenim de tot: terrier, pequinès, llebrer, bòxer, bulldog, rottweiler, pastor alemany, perdiguer, dàlmata, etc.
A Barcelona els han comptat i n´hi ha 149.000, és a dir, un per cada deu veïns i la cosa va in crescendo. Allí de gats n´hi ha menys, un total de 33.053, tot i que, lògicament, en ambdós casos les dades es refereixen a animals censats, la qual cosa fa pensar que es deuen quedar curts. No és per res però gosaria afirmar que a Girona superem els percentatges barcelonins.
L´article 35 de l´Ordenança Municipal de Control i Tinença d´Animals estableix que els propietaris estan obligats a recollir les deposicions immediatament i «han d´adoptar mesures per evitar miccions en les façanes dels edificis i en el mobiliari urbà» i s´estableixen sancions que van dels 100 als 400 €. He observat que s´ha avançat força en el tema de les caques però no així en el dels pipís, ja que són molts els propietaris que permeten les miccions a les façanes dels pisos (llevat de la seva, és clar). Davant d´aquest problema alguns veïns col·loquen sofre micronitzat a les parets que segons diuen serveix per dissuadir-los d´aixecar la pota, d´altres hi col·loquen garrafes d´aigua que faci de mirall per allunyar-los i n´hi ha que han decidit apel·lar directament al civisme dels propietaris demanant educadament que els cans no facin pipí a la paret amb el lema «Aquí NO!»
A Honiara, la capital de les illes Salomó, l´alcalde Andrew Mua ha ordenat que s´eliminin tots els gossos abandonats perquè «són un problema intolerant», iniciativa que també han adoptat els responsables de la ciutat de Karachi al Pakistan. Sortosament, aquí no tenim problema de gossos abandonats o almenys no és massa greu, però sí que ho és que el civisme no acabi d´arrelar en algunes persones que, de fet, no entenen que allò que faci el gos no és altra cosa que la projecció del seu amo. Esperem que la mascota Xipi i la campanya de sensibilització que s´ha endegat a les escoles serveixi per a la necessària conscienciació d´un problema que és de tots.
