05 de març de 2018
05.03.2018
la gàrgola

Llambordes per no oblidar

«Aquesta iniciativa municipal de col·locar les llambordes que recorden els gironins deportats als camps nazis conté en la seva senzillesa una càrrega simbòlica important»

05.03.2018 | 06:49
Llambordes per no oblidar

A la zona del jardí de la Infància de Girona s´han col·locat dotze llambordes en memòria dels gironins que foren deportats als camps nazis, principalment al de Mauthausen però també a Gusen o Dachau. Es tracta de les «stolpersteine», que literalment significa «pedres per ensopegar», unes petites llambordes que l´artista alemany Gunter Demnig porta col·locant des de fa 25 anys davant les cases de les víctimes del nazisme, apel·lant sempre a la seva màxima que «una persona només s´oblida quan el seu nom s´oblida». Abans de Girona se n´havien posat a Navàs, poble que fou pioner d´aquestes manifestacions artístico-reivindicatives i després vingueren les d´Olesa de Montserrat, la Segarra, Granollers i els Guiamets (Priorat), el poble de Neus Català on la supervivent del camp de Ravensbruck, als seus 102 anys, va rebre un merescut homenatge amb aquest motiu.
Uns dies abans de la col·locació d´aquestes llambordes s´havia celebrat al pati dels rabins del Museu d´Història dels Jueus el Dia Oficial de la Memòria de l´Holocaust, que va comptar amb la presència del publicista Lluís Bassat i l´escriptor Vicenç Villatoro, autor del llibre El retorn dels Bassat que, justament, explica l´ascendència jueva sefardita d´aquesta família barcelonina i els problemes que aital circumstància els va comportar amb un franquisme vencedor de la guerra civil i una Barcelona dels 40 on el nazisme hi era ben present. Són molts els treballs d´historiadors i de supervivents que han tractat el tema de les deportacions i els camps nazis. En aquest sentit, Jorge Semprún va deixar magnífics testimonis literaris del seu pas pel camp de concentració de Buchenwald, especialment L´écriture ou la vie, però també Primo Levi ens va deixar el seu colpidor Si això és un home, una reflexió sobre les seves experiències a Auschwitz, concretament a les instal·lacions del camp que gestionava l´empresa química IG Farben. A Catalunya, l´escriptora Montserrat Roig va ser pionera a documentar la història dels deportats que varen viure l´experiència i varen sobreviure per explicar-ho i, en el seu imprescindible llibre de 1977 Els catalans als camps nazis hi constatava no només el nombre de les persones assassinades sinó el seu nom, cognoms i localització. Més darrerament, el periodista Carlos Hernández de Miguel ha aprofundit en el tema del camp de Mauthausen en un treball d´investigació amb més documentació i nous testimonis a Los últimos españoles de Mauthausen, un llibre que ell mateix reconeix de lectura poc fàcil però tanmateix útil perquè «mirar hacia el pasado es la mejor forma de comprender el presente y de prever nuestro futuro».
Aquesta iniciativa municipal de col·locar les llambordes que recorden els gironins deportats als camps nazis conté en la seva senzillesa una càrrega simbòlica important: la memòria dels morts perquè els vius no oblidin. Fugir de l´oblit és també el títol del documental del director Abel Moreno que ens parla de la memòria i les vivències d´en Pitu Busó, un veí del carrer Canonge Dorca de Girona de 95 anys que de jove va formar part d´un batalló de treballadors a Oradour sur Glane, el poble que les Wafen-SS varen arrasar matant els seus 642 habitants, entre ells 24 espanyols, en represàlia a una acció armada de la resistència francesa.
També amb aquesta voluntat de la pervivència de la memòria, Neus Català ens va deixar el seu testimoni i el d´unes altres 50 dones espanyoles deportades, escrits des de la pròpia experiència i, en paraules de Manuel Vázquez Montalbán, «en contra de l´ofensiva cultural de la dreta contemporània de desacreditar la memòria històrica». André Malraux va dir que «no són les armes les que fan la fressa de les guerres, és el silenci dels morts». Les llambordes de Girona ens ho recorden.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook