12 de abril de 2018
12.04.2018
Josep Maria Bunyol. Guionista i escriptor

«Als 70 no tothom estava sempre al carrer, reivindicant»

Col·laborador i guionista en diversos espais radiofònics i televisius, Josep Maria Bunyol publica «Jo també cantava L'Estaca», un relat amb humor del que van significar els anys setanta en tots els àmbits: política, futbol, TV, música...

13.04.2018 | 07:08
«Als 70 no tothom estava sempre al carrer, reivindicant»

Quan cantava «L'Estaca» imaginava el seu autor al Parlament, donant suport al que quedaria de CiU?

La veritat és que no. En Lluís Llach ens ha demostrat que la gallineta no només no es cansa de dir que no, sinó que a vegades puja a la tribuna del Parlament i continua cloquejant.

No sé si va ser Simone de Beauvoir que va dir que la nostàlgia ja no és el que era.

En el meu cas és encara més terrible, perquè tinc nostàlgia de temps que no he viscut, perquè vaig néixer el 1975. Sempre dic que musicalment sóc un carrossa que va néixer 15 anys massa tard.

En canvi, políticament va néixer amb la democràcia.

De molts esdeveniments polítics que evoco en el llibre no en podem tenir nostàlgia. El pitjor és que els estem revivint.

Què troba a faltar dels 70?

Trobo a faltar una certa ingenuïtat en tots els àmbits. No dic que ara no n'hi hagi, però a l'hora de fer un disc, o una obra de teatre, la gent hi posava molt el cor. No és que ara no l'hi posi, però estem tots tan tecnificats que hem perdut ingenuïtat. Aquell món era més analògic. Ens hem tornat tots una mica més cínics.

Abans parlava de la política. És curiós que avui ens trobem altre cop reclamant llibertat, amnistia i estatut d'autonomia.

És que els referents del catalanisme són mòbils. Per exemple, al llibre evoco el retorn de Tarradellas amb el «Ja soc aquí», i qui avui evoca Tarradellas és l'Albert Rivera. El catalanisme és molt mal·leable. Molta gent que en aquell moment sortia al carrer reclamant autonomia, potser avui ja es conformaria de recuperar-la. En canvi, d'altres miren altres horitzons.

Queda algú que no corrés davant dels grisos?

He, he, això és com tota la gent que diu que va ser al concert dels Beatles a la Monumental, o més cap aquí al del rock català al Sant Jordi. Es veu clar que hi ha una anomalia estadística. La realitat és que no tothom estava a tota hora al carrer, reivindicant o reclamant.

És que sortir de casa feia mandra. Miri què feien per TV: «La casa de la pradera», «Kung Fu», «Dallas», «Starsky i Hutch»...

Sí, als anys 60 per veure la TV havies de sortir... al bar o al pis d'un veí afortunat que en tingués. Però als 70 es va generalitzar a totes les cases. I efectivament, hi havia unes sèries que desmenteixen el que pensen alguns, que és que les sèries van néixer l'any 2000 amb Los Soprano. Déu n'hi do, la televisió que es feia als 70. Alguns futurs grans directors de cinema van començar a dirigir capítols de sèries. El mateix Spielberg va dirigir capítols de Colombo.

Quina era la seva favorita.

Algunes que he pogut veure més tard, com Superagente 86 o La família Monster, que són sèries d'humor que aguanten el pas del temps. Però la primera de totes, que sempre marca, va ser Mazinger Z.

A col·legi portava macuto?

Com en Kung Fu? No, jo vaig anar directe a la motxilla.

Almenys calçaria xiruques

Tampoc. No era gaire de sortir a muntanya. Soc dels que deia vostè que es quedaven a casa mirant la tele, o llegint.

El que per desgràcia sembla que torna amb força dels 70 és un Barça navegant de derrota en derrota...

Un personatge clau del llibre és Cruyff i el que va suposar el seu fitxatge com a jugador. A més d'un gran jugador, va ser quasi un terapeuta per als culés, els va convèncer que un altre món era possible. Sembla que sí, que faria falta inventar un nou Cruyff.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook