06 de maig de 2018
06.05.2018
eL boulevard

Adeu a les armes

06.05.2018 | 06:30
Adeu a les armes

«Un vespre de 1986, citats en una pizzeria de Madrid,
sobre un grup de periodistes catalans planejava la sensació que algú proper a ETA sopava amb nosaltres»

ETA s´ha dissolt en data 3 de maig de 2018. És una bona notícia, però quan de mal que han fet! Morts, ferits, vídues, orfes, famílies i vides destrossades. Una última circumstància, en aquest moment ?nal, remata el seu nefast pas per la història: la incapacitat de demanar perdó. O fer-ho parcialment, només a les víctimes que anomena col·laterals o involuntàries. O les dels atemptats «equivocats», com el d´Hipercor. Explica-li a la Núria, entrevistada aquesta setmana per en Jordi Basté. Aquella tarda, va perdre d´una tacada dos ?lls i una germana. A qui el govern l´hi ha retirat les ajudes per no ser considerada tècnicament una víctima. Què més volen que li passés. Ni els poders públics ni la societat han estat massa cops a l´altura en el suport a les famílies. Localitzo el nom de la primera víctima mortal d´ETA. El guàrdia civil de trànsit José Antonio Pardines el 7 de juny de 1968. La darrera, el gendarme francès Jean-Serge Nérin el 16 de maig de 2000. Primer i darrer nom d´una llista amb 829 morts. Llegeixo tot això quan acabo de pujar a un tren en direcció a Sevilla. No puc menys que recordar un viatge idèntic a principis de la primavera de 1999. M´esperava a l´estació per recollir-me i anar a menjar les millors «crocretas» de Sevilla Antonio Muñoz Cariñanos. Otorinolaringòleg, pilot i coronel mèdic. Un amic comú televisiu i metge, Claudio Mariscal, va fer que ens coneguéssim. Em va acabar operant i resolent un problema que em feia molt dolorós viatjar en avió. Un dels tipus més simpàtics i generosos que he conegut. Ens vèiem sovint. El 16 d´octubre de 2000, dos membres d´un escamot d´ETA van seure a la sala d´espera del Dr. Cariñanos, on havien demanat hora. Acabaven de matar el regidor malagueny Martin Carpena i el ?scal Luis Portero a Granada. Cariñanos era un home popularíssim a Sevilla, tothom sabia de la seva condició de metge militar i els seus pacients apareixien sovint amb ell retratats a les revistes: Rocío Jurado, Isabel Pantoja, Raphael, Matías Prats, etc. No portava ni volia cap protecció. Quan van passar al despatx del metge el van acribillar. En la seva fugida la gent els va perseguir i escridassar i van ser detinguts.
A principis de 1985 vaig començar una etapa com a corresponsal i periodista polític a Madrid. Eren els temps del «Comando Madrid», els seus cotxes bomba i l´assassinat de militars, policies o magistrats a primera hora del matí en sortir de casa. ETA tenia una sòlida logística a la capital i colpejava gairebé rutinàriament. Durant molts anys es va conviure social, política i personalment amb la sensació que era inevitable. Vaig prendre un cafè amb un tinent general dins del programa de relacions amb els mitjans organitzat per Lluís Reverter, mà dreta del llavors ministre de Defensa, Narcís Serra. De bon rotllo li vaig dir si amb tantes morts potser seria bona alguna negociació. De bon rotllo també em va contestar: «Amigo Jordi, si por la unidad de España hay que pagar 20 muertos al año, se pagan».
No era fàcil adaptar-se a la idea que un parell de dies a la setmana les cròniques les escriuria sobre «l´atemptat del dia». Però també amb la preocupació de no rebre. Perquè jo sortia a córrer i a la meva ruta hi havia la plaça República Argentina, on el 9 de setembre de 1985 Eugeni Kent Brown, un nord-americà consultor de Johnson&Johnson, moria per la metralla d´un cotxe bomba. O quan en Lluís Falgàs i jo fèiem el cafè matinal a El Camino Real, igual que l´almirall Colón de Carvajal i el seu ajudant i veí Antonio Rodríguez Toube, metrallats només girar la cantonada el 6 de febrer de 1986. També com a la porta del meu gimnàs, a la plaça República Dominicana, on un cotxe bomba va matar el 14 de juliol de 1986 deu nois que feien pràctiques a la guàrdia civil de trànsit.
Un dia després s´inaugurava la legislatura sorgida de les eleccions de 1986 amb la novetat de la presència dels diputats d´Herri Batasuna. Aquella setmana, Jon Idigoras, mític dirigent abertzale escollit parlamentari, va convocar un grup de periodistes catalans a una pizzeria del carrer Cervantes propietat d´uns antics «tupamaros», la guerrilla urbana uruguaiana. Idigoras va venir acompanyat d´una gent que gairebé no ens fou presentada ni va obrir massa la boca. Quan en Pep Capella, en Lluís Falgàs, en Brunet o Raimundo Castro i jo mateix sortíem del sopar, passejant per la calorosa nit madrilenya, teníem clar que alguna cosa semblant a ETA havia estat assegut amb nosaltres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook