Els amics bascos

No hi ha cap ironia en això dels amics bascos. Em cauen bé, m´agrada el seu país, la seva manera d´entendre la vida i l´amistat i sobretot la seva gastronomia. Hi vaig amb menys freqüència de la que voldria, però la visita de cada tardor és sempre irrenunciable. Ja estic frisant per tornar-hi, a qui veuré, quina vila coneixeré, quina nova passejada faré. I sobretot on menjaré. Si repetiré a grans clàssics d´alta cuina farcida d´estrelles Michelin com Arzak, Martín Berasategui o Azurmendi. Potser acabaré a una modesta casa de menjars o a genis de la brasa com Etxebarri o mítics del xuletón com el Nicolás de Tolosa. Igual fent uns pinxos a la part vella de Donostia a Gambara o al minúscul Bar Nestor (mítica truita de patates de les que només en fan dues al dia i amb una sola taula a la qual, en un acte de conya total, en diuen la taula 19).

Ja ho veuen, no han de patir per mi. Tampoc han de patir els bascos per les seves coses dels diners. I jo que me n´alegro per ells. Tampoc sense cap ironia. Gaudeixen del concert econòmic. Es va implantar al segle XIX per mirar d´apaivagar una mica la mala maror posterior a les guerres carlines, que van ser cruels i tremendes al País Basc, on la defensa dels furs i la tradició eren molt importants. Atès que l´estat i l´administració central tenia a aquell territori una penosa implantació (al contrari del que passava a Catalunya), atorgaren la recaptació d´hisenda a les Diputacions (les províncies i els territoris històrics Àlaba, Guipúscoa i Biscaia coincideixen). I tots contents. Les Diputacions financen el Govern basc i aquest paga a l´estat espanyol una quantitat anual, el «cupo», pels serveis que no executa Euskadi. Per exemple, la defensa o el servei exterior espanyol.

Quan va acabar la guerra, Franco va castigar els territoris lleials a la república com Guipúscoa i Biscaia. En canvi, va respectar la independència foral dels alabesos i la dels cosins germans de Navarra. Una disposició addicional a la Constitució de 1978 reconeixia els drets històrics de tots dos territoris bascos. Com a conseqüència es varen fer les lleis del concert econòmic i del «cupo». Aquesta darrera és la realment important: quants diners dels bascos van a la hisenda espanyola. Però aquí ens trobem amb un misteri. Cada cinc anys s´aprova al Congrés dels Diputats en lectura única (igual que va fer el Parlament de Catalunya amb les anomenades lleis de desconnexió). Al Congrés se li presenta una xifra, ha de dir sí o no. No les pot discutir i per descomptat desconeix les fórmules i càlculs utilitzades per concretar-la. Així, el PNB, que és el Sant Cristo Gros, espera la conjuntura favorable per a l´aprovació o la retarda fins al moment adient. Mentre no es renova el «cupo», es paga l´anterior. PSOE i PP hi donen suport. Ciudadanos, que està en contra perquè creu que per insolidari no és constitucional, no va treure ni un escó al País Basc a les darreres eleccions generals.

Explicat així tenen tot el sentit les paraules d´un amic basc de velles aventures televisives, ara capgròs a la vida política. «I qui t´ha dit que nosaltres volem ser independents?». Certament, és que gairebé ja ho són. Això m´ho deia fa un parell d´anys, mentre em fotia una esbroncada, com si jo en fos responsable, per com anava el procés català. Aquests sí que defensen el peix al cove. Anar avançant i menjant terreny a l´estat fins que un dia només quedi treure el rètol d´Espanya i substituir-lo pel de República d´Euskadi. I ningú s´adonaria de res.

De res va servir que expliqués al meu amic el maltractament de les finances catalanes i d´altres temes identitaris. «Con ellos», em diu -denominació a la qual requereix per esmentar Espanya-, només es pot anar pactant quan l´ocasió és favorable. Això sí, ells (els bascos) amb les espatlles cobertes pel que fa als diners. Vaig estar amb el meu amic l´estiu passat. Eufòric, m´explicava que havien pactat aprovar els pressupostos, ja que el PP no en tenia prou amb Ciudadanos. A canvi van aconseguir quatre coses: el «cupo» dels darrers anys pendents d´aprovació, el nou «cupo», les inversions estatals com ara l´AVE i la retirada dels recursos a lleis basques al Tribunal Constitucional.

Han tret més suc als seus únics cinc diputats que l´oli de la fregidora que no canvia en tot l´estiu un que jo sé.