Girona no té mar però té una costa propera. La carretera C-65 ha estat històricament el nexe d´unió, el carrer Major que connecta amb la Costa Brava centre, particularment Palamós, Calonge, Platja d´Aro i Sant Feliu de Guíxols, municipis majoritàriament preferits pels gironins per una segona residència on poder-se allunyar durant els mesos d´estiu de les temperatures habitualment excessivament rigoroses que solen enregistrar-se a la ciutat dels quatre rius (i una séquia).

Confesso que soc un d´aquests gironins que cerco la brisa del mar durant la canícula a Calonge-Sant Antoni, aquest municipi que un director general de Turisme de la Generalitat va tenir la barra de considerar el pitjor lloc del món on passar unes vacances. Ja fa molts anys d´aquella patinada, però recordo perfectament com el polític, responent a la pregunta d´un periodista va dir «Home!, això és com comparar les illes Seychelles amb Sant Antoni de Calonge!», és a dir, segons el seu (estret) esquema mental, el millor i el pitjor en qüestió de destinacions turístiques.

Naturalment, la comparació no només era una autèntica boutade, sinó que denotava una preocupant manca de coneixement i de cultura pel que fa les potencialitats turístiques del propi país i de la seva gent.

Calonge, per exemple, és un exemple de municipi integrador, obert i tolerant. Fins a principis del segle XX vivia completament apartat del mar i fins i tot el seu nucli avui turístic per excel·lència de Sant Antoni era essencialment agrícola i industrial, quasi gens mariner. Segons l´historiador Pella i Forgas, les característiques dels calongins són una barreja de duresa i llibertat, un tarannà solitari i apassionat. Josep Pla també va dir que Calonge era un poble «recòndit, fora de mà, particularíssim».

Naturalment, l´arribada del turisme va canviar-ho tot i varen aparèixer hotels, apartaments, blocs de pisos i unes urbanitzacions que varen sorgir en temps del boom dels anys 60 amb més mancances i problemes que els posteriors ajuntaments democràtics podien assumir i, per tant, encara avui han de carregar com una pesada llosa del passat.

Vet ací, però, que gironí com soc, no me´n puc estar d´observar allò que m´envolta i fer comparacions amb coses que veig al meu voltant. Així, per exemple, mentre a Girona el manteniment i la bona conservació de les zones públiques deixen molt a desitjar com ho palesen, per exemple, la deixadesa en alguns carrers com el Josep Tharrats, el carrer i el parc del Migdia, el Joan Corominas i també de més cèntrics com la mateixa Gran Via Jaume I, on les males herbes han proliferat a les voreres i a les clotes dels arbres posant en perill la salut d´aquests, a Calonge es desviuen per arranjar les zones públiques, adornar amb gust les rotondes, condicionar les platges, vigilar la neteja diària dels carrers (àdhuc els de les urbanitzacions il·legals) i, particularment, cuidar amb delicadesa professional les zones enjardinades.

A Girona s´han retirat ressalts perquè els cotxes puguin agafar més velocitat, mentre que a Calonge s´han posat de nou per assegurar tranquil·litat dels veïns. Girona té un pressupost d´uns 115 milions d´euros mentre que el de Calonge és d´uns 21 milions. Un fet diferencial però amb el detall important de com s´orienta la depesa com a eix vertebrador de les motivacions polítiques.