«La meva àvia solia dir 'morta jo, merda per als que quedin'»

És un costum que tinc des de fa molt temps. A més resulta que durant un temps he sigut responsable de cementiris allà on visc, a Sitges.

Ara entenc la seva necroafició.

No, moltíssim abans viatjava molt per a un banc, i el primer que feia en arribar a un poble era visitar el cementiri, el mercat i la biblioteca. No necessàriament per aquest ordre. Vaig llegir fa molts anys que aquestes tres construccions parlen molt de com és un poble o una ciutat.

Quin és el seu cementiri preferit?

És complicat de dir, perquè hi ha elements estupends en molts cementiris. N´hi ha de pràctics, que és molt important, n´hi ha de monumentals... En tot cas li diria que un cementiri que m´agrada molt és un cementiri jueu que hi ha a Praga. Si em pregunta pels catalans, destacaria els d´Arenys, Sitges i Mataró.

Té pensat el seu epitafi?

No, i francament ni tan sols tinc ganes de pensar-lo. Mai no m´ha preocupat, entre altres coses perquè quan jo marxi, que facin el que vulguin. La meva àvia, en pau descansi, solia dir «morta jo, merda per als que quedin». Jo no ho diria exactament així, però ja m´entén, els que quedin que facin el que vulguin.

I si resulta que després de morir ens esperen no sé quantes verges?

Mai no ho he cregut, si hi ha transcendència de l´ànima, crec que serà un pèl diferent. Què faria jo de tantes verges? Espero morir-me en una edat molt avançada, així que tampoc no en faria res, de tantes verges, no sé si m´entén (riu).

Perfectament. Però tingui en compte que Jardiel Poncela deia que la mort només té una cosa bona: les vídues.

(Riallada) Jo diria que la mort té moltíssimes coses bones.

Doncs perquè aquí ens posem tan tristos, si d´altres cultures s´ho agafen amb alegria?

No crec que s´ho passin bé, precisament en parlem en un dels capítols del llibre. Els estrangers que visitaven València al segle XIX fent recerca antropològica van quedar al·lucinats de la gent cantant i ballant, menjant i bevent, en una vetlla. Però no crec que s´ho passi bé, és una manera d´acomboiar el difunt, de retre-li homenatge. Penso que la pena davant de la mort d´algú estimat és la mateixa aquí que a Tombuctú.

Què ha descobert fent recerca per al llibre que l´ha sorprès fins i tot a vostè?

Em sorprèn i em fascina alhora un capítol escrit pel meu company Amadeu, que parla del santet del Poble Nou, i em consta que passa en altres cementiris: hi ha un difunt que l´Església no el considera ni sant ni beat, però la gent del poble creu que tenia certs poders i feia miracles, i el veneren com si fos un sant, amb ofrenes incloses.

Un sant no oficial, sinó oficiós.

Exacte. Li fan ofrenes, li demanen coses... La gent li té devoció, perquè el tenen a tocar.

Com en Maradona a Nàpols?

El que no sé és si en Maradona compleix gaire el que li demanen.