Què se li ha perdut a Girona, a un valencià?
Vaig marxar de València un parell de mesos després que Zaplana guanyés les eleccions autonòmiques.
O sigui que va ser una fugida?
Va ser una fugida en tota regla. Soc un covard, ho reconec. Mai no em perdonaré no haver-me quedat i resistir, com van fer molts altres.
Ja que és aquí, faci com el Pla viatger i descrigui Girona i els gironins.
Ui, és difícil, pensi que només fa quinze anys que soc aquí, és molt poc temps per arribar a comprendre coses com la GP i la GTV.
Perdó?
La Girona Profunda i la Girona de Tota la Vida. No sé què són ben bé, però dedueixo que són coses molt i molt misterioses. Com a valencià escaldat, un s'estima més no entrar a saber-ne més detalls. Però venir a viure a Girona va ser un dels grans encerts de la meva vida.
Però primer va triar Barcelona.
De la mateixa manera que em vaig sentir expulsat de València per raons polítiques, vaig marxar de Barcelona per raons econòmiques i d'altres. Allò de «la millor botiga del món» m'ofenia profundament.
Vigili, que Girona va pel mateix camí.
Estic molt preocupat, espero que reaccionem. Girona té un equilibri molt inestable i precari. Ha de triar: o mor d'èxit o es conserva. No vull semblar un conservador recalcitrant, però sí un conservador d'esquerres. O un liberal addicte al manifest comunista.
A Pla, que també es va instal·lar un temps a Girona, li agradava cultivar l'aparença de pagesot despistat?
És una màscara. No sé si ho gaudia, això ho deu saber el màxim expert sobre Josep Pla del país, que és en Xavier Pla.
És partidari d'anar per la vida sense pressa, com sostenia Pla?
Sí, absolutament. A vegades la pressa és necessària però la lentitud és un aprenentatge que et permet veure coses que d'altra manera et perdries. Josep Pla aconsegueix una cosa impressionant: aturar el temps. Allò que escriu es pot rellegir al cap dels anys i et transporta a aquell temps.
Pla sostenia que la història es falseja quan hi incloem romanticisme.
Efectivament, ja que inventa la tradició. Però ho fan totes les històries nacionals, no podem escapar d'aquest paradigma.
Com s'explica aquella generació de grans i joveníssims periodistes: Pla, Camba, Gaziel, Chaves Nogales...?
De fet, Josep Pla deu molt a Julio Camba, per escriure el llibre de Nova York. L'explicació d'aquella generació és molt senzilla, se'n diu periodisme literari. Són escriptors als periòdics. L'últim gran exemple va ser Miquel Pairolí.
Literatura als diaris.
La història de la literatura pateix un trauma, i és que ens hem passat dècades perseguint la gran novel·la de Barcelona. No sabíem que la novel·la de Barcelona estava als diaris, en temps real, eren les cròniques de Pla, Xammar, Sagarra, Gaziel... Això era la refundació de la novel·la arreu d'Europa.
Com disfrutaria en Pla avui, escrivint de tot el que passa...
En el llibre de Madrid escriu coses que, posades en un tuit, acabarien a l'Audiència Nacional. Ara bé, l'europeisme de Pla, com el de Foix i el de Fuster, era de primera magnitud i ens l'estem perdent. Fins fa molt poc, explicar a les universitats catalanes Pla o Eugeni d'Ors era una vel·leïtat, un anar a contracorrent.
