El crit de «Per Tots Sants, tots a Girona!», hordes de bàrbars vinguts de tota la província s'abalancen sobre la capital i no deixen una llamborda per trepitjar ni, el que és pitjor, una cadira lliure en cap restaurant. Es diria que als pobles gironins la gent se sotmet a un estricte dejuni des de meitat d'octubre per venir l'1 de novembre a Girona disposada a arrasar amb tot objecte comestible, estigui o no a la venda, estigui viu o estigui mort. Nyam (quan dic Girona, em refereixo al centre, ja que la perifèria no és considerada com a tal per l'Ajuntament: al meu barri les Fires s'han notat només perquè un dia vaig veure un nen dominicà amb un globus d'en Pikachu).

Per facilitar la circulació de tota aquesta multitud, se'ls construeix un circuit que seguiran amb total disciplina: sardanes a la plaça del Lleó, parades de dibuix i pintura a la plaça Catalunya i la del Vi, parades d'artesania als carrers Ciutadans i Ballesteries, i més parades, ara d'antiguitats, a la plaça de Sant Fèlix. El circuit, que quedi clar, és apte també per a gironins de tota la vida, de fet, una de les característiques del Gironí de Tota la Vida és mudar-se i sortir a passejar per la seva ciutat el dia de Tots Sants, per confondre's amb les miríades de forasters que ja copen la ciutat i contribuir així al col·lapse total, si pot ser buscant taula també en algun restaurant del Barri Vell. I a fe que ho aconsegueixen. Jo confesso: la meva primera dona no perdonava una sola de les tradicions de la Girona de Tota la Vida, i el que és pitjor, no perdonava que jo no l'hi acompanyés, així que durant uns anys no vaig faltar a cap Tots Sants pels carrers, a cap Girona Temps de Flors ni a cap castell de focs artificials de final de Fires. I malgrat tot, mantenim una bona relació, noti's que soc home que sap perdonar.

De les sardanes, poca cosa a dir, tret de les curioses faldilles -com enlairades amb filferros per lluir cames- que duen les dones, i que em tenen una estona amb els ulls fixos. Hi ha també un senyor que balla amb un llaç groc mida XXL a la solapa, sembla més un home enganxat a un llaç que a la inversa, deu buscar un càrrec, resulta curiós que pugui moure's al compàs de la verra. Es tracta d'un concurs sardanista. A Catalunya ja es fa concurs de totes les tradicions, des de les sardanes als castellers i als elaboradors de ratafia, deu ser que som un poble competitiu. No ens falta més que un concurs de proclamar repúbliques simbòliques. Al temps.

La fira de pintura i dibuix ja té més interès. Per 20 euros un es pot comprar una pintura que s'avingui amb el color del menjador i quedar com un senyor. Als gironins ens agrada tant comprar quadres per Tots Sants com llibres per Sant Jordi, de fet deixem tots dos objectes al mateix calaix. La fira serveix per vendre. I punt. Tinc un amic que mai no havia agafat un pinzell i un any va demanar parada: durant una setmana es va dedicar a pintar espines de peix en diferents mides i colors, no busquin cap raó artística ni esotèrica: va veure que eren fàcils de realitzar. Amb això i adoptant una posa d'artista prèviament assajada, va instal·lar la parada i va fer diners. I em sembla recordar que, a sobre, va lligar, per lligar res com tocar la guitarra o pintar.

Tot buscant lloc per dinar, passo entre les parades d'artesania, això significa entre samarretes d'«Hola, Girona» fetes a l'instant, cullerots de fusta, espardenyes de veta amb l'estelada pintada, oli de calèndula i un senyor que en lloc de gastar-se els diners en un quadre ho fa en comprar sis gambes fresques en un restaurant-peixateria. Això sí que és art. Efímer i a la planxa, però art.

Trobar lloc per dinar és impossible. D'aquí l'èxit que té el banc de sang, que ha instal·lat una gran carpa d'extraccions. Com que a canvi de mig litret regalen un entrepà -pernil, bull o formatge, a triar-, beguda i encara galetes de postres, és una molt bona opció, més tenint en compte que el client està còmodament estirat. Trobo a faltar el cafè final, però ho compensa la gratuïtat del dinar. Famílies senceres, amb nens, sogres i mascotes -aquestes no donen, almenys fins que els animalistes no ho proposin-, acabaran dinant amb una agulla punxada al braç. No hi ha altra opció. Nyam.