Recentment jubilat, el metge forense Jordi Costa acaba de publicar «Fills de Caín», una novel·la escrita a partir de casos reals que va tractar durant la seva carrera, alguns de molt coneguts

Quina sorpresa! Jo creia que l'únic forense de Girona era en Bardalet.

He, he, en som una trentena, n'hi ha a tots els jutjats.

Es va fer forense perquè els morts no es queixen?

La meva formació era medicina intensivista, o sigui de l'UCI, i en vaig exercir molts anys. Fins que me'n vaig cansar i el 1999 vaig passar a metge forense. De fet, de morts en veiem pocs, en relació amb la resta de feina que fem.

Tots som fills de Caín?

Som tots una barreja de fills de Caín i fills d'Abel. La maldat existeix, evidentment, però si estudiem un cervell al microscopi, no trobarem maldat.

Ni bondat.

Ni bondat.

Tots podem arribar a matar?

Jo crec més aviat que no mata qui vol, sinó qui pot. No tots som violents, hi ha gent que ho és per natura. Si el nostre comportament va guiat meitat per l'ADN i meitat per l'experiència de la vida, hi ha gent que té un ADN que la predisposa a la violència.

Ha trobat mai l'ànima, a dins d'un cadàver?

No. Hi ha el famós experiment de pesar algú quan agonitza i tornar-lo a pesar quan ha mort, i si hi ha uns grams de diferència, voldrà dir que l'ànima existeix. Per a mi és al contrari, si l'ànima és immaterial i detectéssim que pesa, seria molt mala propaganda per a l'ànima.

Tanmateix, què ha après de l'ànima humana en tots aquests anys?

Que primer et penses que saps, però quan tens més experiència i llegeixes llibres sobre el comportament humà t'adones que saps poc. Fa molt pocs anys que tenim mitjans per investigar a dins del cervell, abans la psiquiatria estava molt contaminada de teologia i altres creences. Sabem molt poc, del cervell.

CSI és una farsa?

No, el que passa és que per exigències del guió, tot ho fan molt de pressa. I les sales d'autòpsia es presenten molt netes, les autèntiques... no ho són tant.

Quin és el cas que més l'ha impressionat, dels que ha tractat?

Potser un que surt al llibre, d'un nano que va quedar malament al part. La mare ho va dur a judici i no va guanyar. Però jo estava convençut que hi va haver mala praxi mèdica, això em va colpir, la mare només volia justícia. O el cas de Xirinacs.

Que també li va tocar a vostè.

En Xirinacs havia anunciat anys abans el lloc i el dia de la seva mort. I així va ser. Vaig fer l'autòpsia i no vaig trobar res. No sabem com ho va fer per desaparèixer d'aquest món.

És més dur enfrontar-se a un cadàver o als familiars?

Als familiars, perquè el mort ja no existeix. Els familiars volen saber com ha mort, per què... Un pare em va preguntar per què s'havia suïcidat el seu fill.

Pensant que hauria trobat la causa?

Sí, hi ha gent que es pensa que obrint el cap es pot saber la raó del suïcidi. El suïcidi continua essent un gran misteri. És gent deprimida, sí, però també hi ha deprimits que no se suïciden.

Ha après a relativitzar la mort?

Quan et trobes davant d'un cas -si no és que sigui d'algú proper-, poses com una mena de pantalla al davant que et protegeix emocionalment.

Errr... em referia a la seva.

Hi rumies més. Vostè no pensa sovint que un dia morirà?

Home, no m'ho recordi.

No la relativitzo, no. Jo, si pogués, voldria ser immortal (riu). Però com que no pot ser, un es conforma.