oc un gran seguidor de la informació meteorològica per televisió, que molts cops encapçala el rànquing de programes televisius més vistos del dia. Els homes i les dones del temps són uns comunicadors especials, han de tenir coneixements científics sobre la matèria, de fet solen ser físics de carrera, però també han de saber fer-se entendre i cridar mínimament l'atenció perquè la gent els trobi interessants i fiables.

Divendres al vespre vaig seguir amb atenció a Tomàs Molina, que és el meteoròleg en cap de TV3. Es va centrar en el canvi de temps que s'espera per la pròxima setmana, amb baixada radical de les temperatures a tot el país i fortes nevades a les zones pirinenques. Sap usar molt bé el llenguatge i la gestualitat per emfatitzar les seves informacions. Em va cridar l'atenció que sobtadament deixés el seu verb normalment condicional «podria...» per fer un gir a la seva frase i rectificar: «podria passar no, passarà!». Va afegir que només calia mirar el mapa per veure el que venia directe cap a nosaltres des del Pol Nord. Evidentment el seu anunci coincidia amb la notícia que feien els serveis sanitaris: dilluns entrem ja directament en la fase de l'epidèmia de la grip.

Jo soc d'aquells que probablement per les dimensions del meu nas, genèticament heretat d'un sector familiar, tinc una certa predisposició a refredar-me i agafar-ho tot. He pres tota mena de precaucions amb el temps. Bec un suc de taronja al matí, no fumo i faig tot el que em diu el metge. Malgrat tot, durant l'hivern visc en una mena de refredat latent del qual entro i surto i vaig fent. Però de la grip no me n'havia lliurat fins que després d'uns anys horribles, vaig començar a vacunar-me. Ja no he sabut mai més que és una grip i toco fusta. Soc, per tant, un absolut partidari de la vacunació per experiència.

Un refredat el pots suportar fent bondat a casa, llegint i veient la televisió. En canvi, la grip és absolutament inhabilitant, no tens ganes de fer res, et fa mal tot, no estàs bé ni al llit. L'economia veu com el PIB generat aquella setmana d'epidèmia baixa un cinc per cent i el que és més greu, la gent que té problemes de cor, pulmons o de diabetis tenen un risc fortíssim de complicacions del que ja patien abans.

Res a veure amb riscos que llavors tenien els malalts per l'epidèmia de grip de la qual fa ara un segle el 1918-1919. Els investigadors genetistes han arribat a detectar que l'origen fou una mutació d'un virus que va passar dels excrements d'un cavall a una persona que treballava en una granja de Kansas. Llavors no hi havia antibiòtics per aturar la principal complicació derivada de la grip, com era acabar agafant una infecció per bacteris als pulmons. A Espanya van emmalaltir 8 milions de persones i en van morir 300.000. Una mica més i s'emporta per davant el llavors Rei Alfons XIII, que es va recuperar, fent més sort que el president dels Estats Units Woodrow Wilson i el seu col·lega brasiler Rodrigo Alves.

Fa un temps vaig veure, impressionat, per televisió, el testimoni del senyor José Ameal Peña, de Luarca, vila asturiana d'on tinc, per cert, un record memorable d'unes patates guisades amb llamàntol. Als seus 103 anys és el darrer supervivent de la grip de 1918 que ell va patir. Va tenir més sort que els 500 habitants morts d'una vila que llavors en tenia 2.000. Explicava que no es donava abast i els funerals quedaven reduïts a quinze minuts de durada per difunt. Cap broma amb el tema.

Però he de recordar que fou Franco qui va dir, deixant estupefacte al país, allò de « no hay mal que no bien no venga» en el seu discurs de Nadal de 1973. Tot plegat uns dies després que fos assassinat el llavors president del govern, Carrero Blanco. Per analogia, també podem dir que a la grip del 1918 li devem el geni narratiu de Josep Pla. Efectivament, en el seu dietari i obra mestra, El Quadern gris, hi llegim, datat el 8 de març de 1918, el següent. «Com que hi ha tanta grip, han hagut de clausurar la universitat. D'ençà d'aquest fet, el meu germà i jo vivim a casa, a Palafrugell. Decideixo començar aquest dietari. Hi escriuré, just per passar l'estona, a la bona de Déu, el que se m'anirà presentant». I així va començar tot.