Atenta la companyia, que ja fa temps ens les vam tenir per això: la fantasia de ser violades és recurrent en les dones, per més que no agradi a les del metoo. I no ho dic jo, o no només, ho diu Catherine Millet, que essent francesa, de sexe hi ha d'entendre per força. Naturalment, una fantasia serveix per experimentar desig quan la penses, mentre estàs amb la persona que t'agrada, cosa que no significa que esperis que t'agafin entre tres al pàrquing i la posin en pràctica. Oi que sembla senzill d'entendre? Doncs no tothom hi arriba, els ho asseguro.

Ja em perdonaran que comenci de manera tan, diguem-ne, explosiva, suposo que hi té a veure que 15 minuts abans de començar la xerrada sobre sexualitat extrema entre Albert Serra i la Millet -res a veure amb els Millet de tota la vida, mecenes del Palau de la Música, primer, i d'ells mateixos després- a l'EspaiCaixa hi érem només una senyora d'uns 70 anys i jo mateix. L'escena no convidava al sexe, ni tan sols al fantasiós. I un es posava nerviós.

Arriba la Millet. Ningú diria que aquesta senyora amb jerseiet de punt, pantaló ample i sabates planes gastades per l'ús -ni tan sols sabates de taló, per Déu, se suposa que és francesa!- va vendre 2,5 milions d'exemplars de «La vida sexual de Catherine M.», on es despullava completament, i parlo de literatura. Explica, a preguntes del cineasta banyolí -estan a punt d'inaugurar una col·laboració conjunta al Reina Sofía de Madrid-, que el desig que tenia no era sexual, sinó d'escriure el que experimentava. Els lectors sempre li estaran agraïts -a ella i als qui va ensopegar pel camí- que les seves experiències fossin sexuals i no de cuina, o ens hauria regalat un llibre sobre olles i cassoles.

La conversa tracta temes tan diversos com la violència, l'art, els cossos idealitzats que via ficció entren al cervell dels joves, o les ànsies actuals d'eliminar l'animalitat en les relacions sexuals, per això tantes dones eliminen els pèls de les zones antigament peludes, i que com que hi ha tants caps, tants barrets -o tants naps, tantes faves- també hi ha a qui agrada torbar a l'estadi animal. O sigui, al pèl. Com la mateixa Millet, que s'ha casat amb un pelut, i que em perdoni la indiscreció però ella la va revelar ahir.

Per un instant, i per demostrar el que dèiem de tants caps, tants barrets (etcètera) la Millet amaga de preguntar al públic -ja som força més, amb un 80% de dones- que és el que ens excita d'algú, i jo aprofito per simular que m'ha caigut el bolígraf i amagar-me, no sigui que. Un és de natural reservat i prefereix no fer-ho públic, que el desig és molt seu, com sap la Millet, en Serra, la senyora de 70 anys que ha arribat la primera, jo mateix i el protagonista de La Mantícora, llibre de Robertson Davies que estic llegint ara mateix i que m'ofereix una cita que ni pintada per acabar una crònica com aquesta: «Qui ha dit, que el desig ha de ser la base del matrimoni? Existirà al començament, és probable, però haurem de servir alguna menja més consistent a taula, si volem passar-nos seixanta anys sense morir-nos de gana».