Hi ha herències que són més un maldecap que una alegria?
Sí, i a més aquest cas parteix d'un fet real, d'una dona que va patir la mort del seu company i que es va haver d'espavilar per vendre disset pianos. A partir d'aquest fet, real, jo invento, faig literatura.
Però qui té disset pianos a casa?
Ha, ha, s'hi dedicava professionalment: n'afinava, en venia, en comprava... I la dona es va veure amb l'encàrrec de vendre'ls, i fer-ho «dignament», cosa que si no ets de l'ofici, no és gens fàcil.
No és com vendre disset harmòniques, no.
Exacte, cadascun pesa entre 200 i 300 quilos. He reelaborat aquest fet real a la meva manera.
Déu-n'hi-do el material que donen els fets reals als novel·listes.
Sí, però hi ha un malentès: la gent es pensa que qualsevol fet que li ha passat a prop ja és una novel·la en si mateix. Mentida. Has de treballar molt, reelaborar molt i inventar molt... a partir de la realitat.
Toca el piano, almenys?
No, però vaig tenir un avi afinador de pianos. A penes el vaig conèixer, però a casa encara hi ha eines de l'avi Ramon. I en homenatge cap a ell, una marca de piano que surt a la novel·la es diu Isanda, que era el seu segon cognom.
Algun dels disset pianos no serà el que toca en Comín a Waterloo?
Ja podria ser (riu). És curiós, la dona en qui es basa el llibre m'ha comentat que arran de la novel·la se li ha adreçat gent preguntant-li si el piano que va comprar no seria un dels famosos disset. A vegades les coses van de la realitat a la ficció i després tornen a la realitat.
Ara en vendria fins i tot trenta-set.
Ara, sí. Llavors li va costar molt.
Coneixem mai del tot aquella persona que crèiem conèixer tan bé?
A tots ens passa que la vida ens posa en situacions inesperades. Però de la mateixa manera que trobes dificultats inesperades, trobes facilitats inesperades.
La vida com a sorpresa continuada?
Miri, a vegades la vida té sorpreses, i a vegades no en té cap. Hi ha vides totalment previsibles des del naixement fins a la mort, i n'hi ha que van de sorpresa en sorpresa. Hem de deixar que el lector es faci una composició de lloc, el lector és intel·ligent.
Molt optimista el veig.
Crec que al lector no li pots donar les coses molt mastegades, sembla que el tractis de ruc.
La trama la desencadena una mort. Hi pensa, en la mort?
Mmm... no gaire. I com més gran em faig, més penso «mira tu, tot el que he fet, ja està fet».
És més de viatges geogràfics o interiors?
Mai no he viatjat gaire en el sentit geogràfic. Els viatges interiors, en canvi, com a escriptor els he de fer per força. De tant en tant, tots tenim el rampell de mirar-nos per dins. I té efectes sorprenents, ens sorprèn més la nostra vida que la dels altres.
La protagonista té una agència de viatges. Avui, amb internet, és pitjor negoci aquest o la premsa?
Totes dues coses tenen un present problemàtic, però crec que tenen un futur indiscutible. Deu ser una qüestió d'edat, però a mi, la premsa, doni-me-la en paper.
Posats a tenir un deute, el prefereix d'amor o d'Hisenda?
D'Hisenda mai, quin malson! Els deutes d'amor es poden satisfer, o almenys intentar-ho, els deutes d'Hisenda són com una sogra desagradable.
