El pont aeri del poder

He viscut de finals del 84 al 87 i del 1991 al 2005 permanentment a Madrid. Des de 2005, quan vaig anar a treballar amb els trincaires i productors de televisió Josep Maria Mainat i Toni Cruz, ja he estat setmanalment també a Barcelona i Girona. Però anant i venint constantment. Per tant, he estat un usuari freqüentíssim del pont aeri fins al punt que conec pels seus noms molts dels empleats, ells em coneixen a mi i això sempre és utilíssim. La ubicació d'oficines i acords en els preus continuen fent que, excepte quan el punt de sortida o arribada és Girona, encara utilitzi majoritàriament el pont aeri per als meus trasllats.

No els cansaré amb dades. Només els diré que hi hagué un temps en què el pont aeri tenia el monopoli absolut al cent per cent del transport entre les ciutats de Madrid i Barcelona. Era la joia de la corona d'Iberia. La línia entre dues ciutats més rendible del món. A les hores punta hi havien vols cada 15 minuts en cada direcció. No calia reserva. Era arribar i sortir. Fins que es va acabar el monopoli i altres línies foren autoritzades a fer aquest vol. Des de fa deu anys la patacada definitiva. L'antic Talgo era insignificant però el tren d'alta velocitat s'ha acabat apoderant de dues terceres parts de la quota de mercat entre Barcelona i Madrid.

Hi ha una història fantàstica que em van explicar alguns dels empleats del pont aeri a Barcelona. De quan aquest servei era encara molt potent i que té noms i cognoms que em reservo per prudència. Amb el temps he anat contrastant amb protagonistes. Resulta que al vol de les 10.45 en direcció a Madrid li deien «el vol del poder». És el que solien agafar els grans dirigents empresarials catalans quan tenien un dinar a la capital. Manaven i s'estalviaven les cues primerenques. Evidentment anaven en primera. Classe Business. Durant molts anys hi havia, darrere els mostradors de facturació, uns planells a la vista de tothom, amb tots els seients lliures disponibles. Quan triaves, el botonet del teu seient s'encenia.

Quan arribava una d'aquestes personalitats empresarials, com tothom, triava seient i el botonet es posava vermell. Normalment l'agafava sense ningú al cantó per anar sol i estalviar-se un «coñazo». Llavors entrava en acció l'individu protagonista de la història. Coneguda la plaça escollida pel dirigent, ell agafava immediatament la lliure del cantó. Era una tècnica depuradíssima perquè alguna vegada podia complicar-se. Podia passar que ja tingues prèviament agafada la plaça perquè el departament de relacions públiques de la seva empresa s'havia avançat. Llavors no s'encenia cap llum nova. L'individu deduïa que el personatge ocupava el seient de primera fila cantó esquerre, si aquest ja estava encès i anava per feina. Això és perquè la gent de protocol sol considerar que aquest és el millor seient de l'avió. Si els llums de totes dues finestretes de primera fila estaven enceses calia jugar-se la. Cinquanta per cent.

La gent del pont aeri va detectar que es tractava majoritàriament d'alts directius que s'havien quedat sense feina. I també d'empresaris o professionals que havien de resoldre algun assumpte importantíssim i potser coneixien alguns hàbits de viatge de la persona clau en qüestió. Pensaven que en una hora de viatge al cantó del president de La Caixa, el director del Banc de Sabadell, l'amo de Gallina Blanca o de qui fos els podria portar que s'interesessin per ells o enfocar el tema en qüestió. Si aquell dia no hi havia cap personatge que valgués la pena, donaven mitja volta i ho intentaven de nou l'endemà. Si acabaven viatjant a Madrid, esperaven al vol de les sis de la tarda de tornada a Barcelona per repetir l'operació. Però tot arriba a la seva fi i aquesta insòlita agència de col·locació i lobbística ja ha pasat a millor vida.