Hi ha un vell acudit que explicava sovint el recordat amic Jaume Font per remarcar la capacitat insòlita de supervivència d'alguns personatges, que sempre rebroten per malament que els vagin les coses. Diu, més o menys, el següent. Un visitant passeja per un cementiri quan sobtadament escolta uns crits. S'hi acosta i resulta ser un presumpte difunt, el qual, traient la mà de la seva tomba repeteix: «Que no estic mort, que no estic mort...». El passejant s'acosta a la tomba i li trepitja la mà per tornar a sepultar-lo sota terra, mentre li diu: «Calla noi, que el que estàs és mal enterrat!».
A Pedro Sànchez se l'ha donat sovint per mort i enterrat, políticament parlant. Pero se'n va sortir fins i tot quan li trepitjaven la mà. I ara, ja el veuen, de rei del mambo. A més, tot fa pensar que té quatre anys per davant per liquidar l'oposició interna al seu partit i contemplar com a la dreta es devoren entre ells. Ha estat al lloc adequat en el moment adient. Quan Pérez Rubalcaba va dimitir després del mal resultat d'unes eleccions europees, el 2014, va guanyar unes disputades primàries internes a Eduardo Madina. L'aparell va girar, a darrera hora, el seu vot cap a Sánchez perquè els semblava un perfecte interí sense ideologia. Ha estat resolutiu presentant la moció de censura i també per convocar eleccions. Va encertar quan va renunciar a l'escó per evitar abstenir-se i fer president Rajoy. Un fet, junt amb la seva polèmica destitució, que la militància va veure com una humiliació, propiciant el seu retorn com a líder del PSOE, derrotant directament Susana Díaz. Fins diumenge passat.
No puc oblidar el dia que vaig conèixer Pedro Sànchez, perquè fou significatiu. El 22 de gener de 2015, en Jordi Basté va fer el seu programa radiofònic des de la seu del grup Godó al carrer Maria de Molina, de Madrid. Enric Juliana, Tian Riba, Ignacio Escolar i jo mateix havíem estat convidats a participar en l'entrevista que Basté feia a Pedro Sànchez. No era un bon dia per a ell. La tarda anterior, Susana Díaz, presidenta andalusa, havia endegat un pla per deixar Sánchez, de qui ja no es fiava, a la secretaria general del PSOE, però essent ella la candidata socialista a la presidència del govern. «Sánchez el breve», titulava un destacat articulista madrileny en un diari de dretes. Un altre escrivia, desafiant la correcció política, que «la criada les salió respondona». Amb prou feines vaig poder guardar el diari quan Sánchez va entrar amb aquella pinta de jugador de bàsquet a qui les mànigues de la jaqueta li queden sempre una mica curtes; de fet, també, un sovintejat costum madrileny.
Vaya dia, li va dir Basté com a salutació. Entretenido, ya ves, va contestar Sánchez. Va estar molt superficial tota l'entrevista. Tian Riba fins i tot s'hi va enfrontar una mica perquè no concretava res respecte a Catalunya. Tots enteníem, però, la seva incomoditat quan se'l donava físicament per executat a les següents hores. Llavors, en acomiadar-se, es va produir una anècdota que ja vaig explicar aquí mateix fa uns anys. Jo crec que com que Enric Juliana i Pedro Vallín, de La Vanguardia, hi eren presents em va confondre amb un d'ells, a menys que llegeixi tots els diumenges el Diari de Girona, cosa que també és perfectament possible. En encaixar-me la mà, em va dir textualment: «Quiero que sepas que te leo... te leo mucho». Això em va permetre endegar una breu conversa de cortesia, en què li vaig preguntar directament com acabaria aquest ensurt. «Resistiré», va dir amb un mig somriure. Ho va fer. Tian Riba i Jordi Basté eren davant. Premonitori.
Resistiré és el títol d'una cançó popularitzada pel Duo Dinámico. «Resistiré, erguido frente a todo / me volveré de hierro para endurecer la piel / y aunque los vientos de la vida soplen fuerte / soy como el junco que se dobla/ pero siempre sigue en pié...». Camilo José Cela va fer posar al seu epitafi: «Quien resiste, gana». El mateix Pedro Sánchez va publicar fa uns mesos un llibre de memòries que es titulava Manual de resistencia. La tarda del dissabte 1 d'octubre del 2016 era a Madrid, sortint d'un dinar. Vaig desviar les meves passes per passar davant la seu del PSOE al carrer Ferraz, on es reunia el comitè federal del PSOE, una estona abans que fos destituït Pedro Sànchez. Qui ho havia de dir!
