12 de maig de 2019
12.05.2019
el boulevard

La cambra alta

12.05.2019 | 06:00
La cambra alta

Al Senat li diuen de forma gairebé reverencial la cambra alta. Herència del Senat romà on hi eren destinades les persones de més experiència i de camí a l'ancianitat per comptar amb els seus savis consells i amb més capacitat d'escoltar als altres. La cambra baixa, els diputats, és destinada a molts països a les qüestions més operatives i del dia a dia, a la batalla política de sang i fetge si cal. El Senat espanyol mai va assumir amb eficàcia l'objectiu de cambra de representació territorial en un sistema polític adoptat que era l'estat de les autonomies. Aquest buscava originalment ser federalitzant sense utilitzar el terme federal. No ho va aconseguir. En canvi en els darrers temps hem descobert dues de les seves competències: l'article 155, que permet la intervenció barra lliure de les autonomies o el veto a modificar el sostre de despesa encara que ho aprovi el Congrés i ho autoritzi Brusel·les, que és qui talla el bacallà en aquests temes.
En aquest últim capítol Pedro Sánchez va provar la medicina senatorial i la cambra alta amb majoria absolutíssima del PP li va tombar una operació d'ampliació de la despesa. Pero vet aquí que aquest gran supervivent que és Pedro Sánchez s'ha fet ha amb la majoria absoluta del Senat. El primer partit de cada província, sigui Madrid o Zamora, acostuma a endur-se tres senadors dels quatre en joc i el segon partit un de sol. La divisió dels partits de dreta ha fet que el PSOE acabi essent per primer cop a moltes petites províncies tradicionalment dretanes el més votat. Com cantaven els d'Abba, tot és pel guanyador. Ara del Senat se n'ha tornat a parlar arran que Pedro Sánchez proposi Miquel Iceta, líder dels socialistes catalans, com a president del Senat. Certament no passarà desapercebut. És ocurrent, intel·ligent, analític, irònic i amb voluntat empàtica. Tot això amb independència que els seus rivals polítics considerin que no s'en poden fiar mai d'ell.
Pero hi havia un obstacle i és que Miquel Iceta no és senador i, per tant, hauria d'assolir-ne la condició aprofitant el cupo de vuit senadors que el Parlament de Catalunya aporta a aquesta institució, amb un repartiment proporcional entre els grups. Pero això no es automàtic, sinó que exigeix, a més, la dimissió de l'expresident Montilla, qui ocupa avui aquesta plaça, que sigui votat en una sessió plenària per la majoria de la cambra. Això s'ha resolt tradicionalment i fins i tot en data recent amb una senadora de Ciutadans, amb l'ús de la cortesia parlamentària. Reconeixes que té dret a ser senador pel pes proporcional de la representació al Parlament i per tant votes a aquest candidat com els altres voten els teus. Pero vet aquí que la traducció de la dramàtica i complexa situació que es viu a Catalunya ara mateix dificulta tota mena d'acostament. El llistat de demandes fetes als socialistes per accedir a votar a Iceta és tan majúscul que el propi afectat ha dit que no cal ni parlar-ne, no pensa mercadejar res i sinó el volen votar que no el votin. Crec que al final Iceta sortirà escollit senador. Oposar-s'hi també te un cost. Ja ho diu Iceta, «jo aplico ­l'ibuprofèn antiinflamatori del Dr. Sánchez».
Aquest octubre farà dos anys que vaig escriure un article que es deia «La plaça de la Marina Espanyola», que és on hi ha el Senat. Faltava un dia perquè aquesta cambra votés autoritzar al Govern aplicar (no diu com) l'article 155 de la Constitució Espanyola que permet intervenir les institucions autonòmiques. Cessaren el President i el Govern, posaren l'administració a les seves ordres i dissolgueren el Parlament convocant eleccions. Sense manies. El dia abans havia quedat a la porta del Senat amb uns amics per anar a dinar, entre ells els parlamentaris Sergi Miquel i Joan Bagué i l'alcalde de Llagostera, Fermí Santamaría. Ja es covia alguna cosa malgrat que al Senat es reparteixen els cops de puny de forma més elegant i educada. De fet, varen sortir uns senyors que es dirigiren als gironins per desitjar-los educadament sort, ànims i que les coses es reconduissin. Vaig concloure que eren els senadors nacionalistes bascos. Què va, era Barreiro, el portaveu popular del Senat i amic de Rajoy. Hores després es qui demanaria personalment aplicar el 155 a Catalunya. Pero es permetia desitjar-los sort i gairebé bon profit perquè evidentement ens n'anàvem a dinar a una tasca propera. En fi, veurem com acaba la qüestió Iceta pero és evident que Sànchez ha fet novament una bona jugada.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook