Durant els quinze anys que vaig treballar a Televisió Espanyola només he conegut una persona que gaudís d'una mena de prelatura personal reconeguda absolutament per tothom quan circulava pels seus passadissos. Parlo de Narciso, Chicho, Ibáñez Serrador, mort aquest divendres. Quan entrava a TVE semblava que per davant s'anava desplegant una imaginària catifa vermella. La consideració general dels que es creuaven amb ell és que tenien davant el «sant Cristu gros» de la televisió. I ell ho sabia.

El seu pes ha estat tan gran en la història televisiva espanyola que a les gales de celebració dels quaranta, cinquanta i seixanta anys de TVE ell ha estat sempre de forma repetida el gran i més destacat homenatjat. La dels 50 anys, feta el 2006 al Fòrum de Barcelona, que van dirigir en Toni Cruz i Josep Maria Mainat (als quals considerava els seus successors) va coincidir amb la primera etapa en què la seva mobilitat començava a reduir-se. Es va decidir aprofitar la circumstància que hauria de sortir amb cadira de rodes per recrear la seva imatge mes icònica. Es va obrir una trampa, un forat, al terra de l'escenari, i va anar apareixent Chicho en una butaca, amb la seva bufanda i el cigar havà entre els dits. El mite estava servit.

El cigar havà fou un dels elements que va servir perquè conegués Chicho Ibáñez Serrador. Llavors ell feia El semáforo. Per la meva posició a l'empresa m'havien adjudicat el despatx al costat del director de Televisió Espanyola, Ramón Colom. Eren els primers anys en què TVE tenia competència. El ritme de la direcció era vertiginós i aquesta portava directament la relació amb productors, presentadors, etc. Sovint les agendes es complicaven i retardaven. Probablement pel meu caràcter tranquil i afecció per la conversa les patums eren conduïdes al meu despatx per fer temps. Així vaig començar a tractar personalment Chicho Ibáñez ­Serrador. Encenent tots dos un cigar havà, cosa que es va repetir sempre que passava per aquella sisena planta. Aquestes trobades visqueren fins i tot l'arribada del bomber de torn amb un extintor perquè l'acumulació del fum dels nostres havans va fer saltar tots els sensors.

Tenir Chicho davant teu i poder esplaiar-se una estona sense cap tensió negociadora era un privilegi. Un dia li vaig dir que una certa atracció per l'entreteniment em venia de petit a Girona perquè... No vaig poder acabar l'anècdota quan vaig dir la paraula Girona. Chicho em va interrompre per explicar que els famosos jocs de taula i merxandatge de l'Un, dos, tres..., la mateixa carbassa Ruperta, tot això era absolutament gironí. De Dalmau Carles Pla, editorial i impremta gironina creada per la família Dalmau i ara propietat dels olotins Alzamora. Es va esplaiar orgullós descrivint tot el reguitzell de productes que arribaren a desenvolupar plegats en l'etapa en què l'editorial gironina estava dirigida per Joaquim Pla Dalmau. I TVE era llavors l'única televisió! Eren a totes les cases espanyoles.

A mi, per edat, l'etapa que em va impactar de l'Un, dos, tres..., el programa que va canviar la tele a Espanya, fou la primera, dels anys setanta. La de Kiko Ledgard i Don Cicuta. Una tarda Chicho era al meu despatx quan va entrar la secretària per dir que dos executius de la tele, Juan Rueda i Manolo Serrano, ja havien arribat per a una reunió que tenien amb mi. Chicho va demanar per saludar-los. Els va abraçar i, assenyalant-los amb el cigar havà, em va dir «oigamos la voz de los supercicutas». Resulta que ells eren dos dels «supercicutas», els experts que tancats en una habitació amb l'Enciclopèdia Espasa revisaven les respostes i en «off» intervenien per aclarir-ho. Resulta que jo els tractava cada dos per tres i no tenia ni idea del seu mític rol al programa. Aquell dia estava a prop del col·lapse emocional.

Fa uns anys el vaig anar a veure a casa seva. Ja tenia poca mobilitat. Ell volia que en Toni Cruz i en Mainat, amb qui jo treballava, fessin de nou Un, dos, tres.... Allò no va tirar endavant. Ens fumàrem un havà i acabàrem parlant de terror, un gènere en el qual també va tenir un mestratge extraordinari amb series i pel·lícules que amb els anys han guanyat cada cop més reconeixement. En marxar em va obsequiar i dedicar uns DVDs d'Historias para no dormir. I la dedicatòria, certament, era per no fer-ho: «Amigo Jordi, recuerda siempre que el verdadero miedo siempre está en lo que no se ve».