Estava cardant, el dia que en Franco va morir?

Deixi'm pensar. Era 1975, o sigui que estava en el meu primer matrimoni...jo crec que no. Ah, no! Què cony! Venia de València, de rodar «La nova cançó», o sigui que estava a la carretera.

Bé es pot cardar, a la carretera.

Sí, però anava amb un tio, el càmera, que a més no era guapo (riu). Vam estar a Sueca entrevistant Joan Fuster, vam arribar a Barcelona a les 4 del matí, i a les 9 havíem quedat amb en Pau Riba, i allà em vaig assabentar que en Franco havia mort. O sigui, resposta a la primera pregunta: no estava cardant.

Li escrivien cartes com a la senyora Francis?

No, però el conte de la Francis té un punt de real. De fet, tot el llibre és possible però improbable. El que és cert és que quan era cap de producció musical a la SER, a vegades arribaven cartes dirigides a la senyora Francis, i un dia en vaig obrir una pensant que era per a mi, i de seguida vaig veure que era per la Francis. Una pobra dona maltractada.

La va respondre?

La vaig fer arribar a la Francis, vaig ser conscient que jo li donaria molt mal consell. Em va fer molta pena, aquella dona.

S'ha enamorat mai d'una cambrera d'ulls tristos?

D'una cambrera em sembla que no, d'una persona d'ulls tristos, sí. Dos encants que m'agraden de les dones, és a dir, que em motiven -per dir-ho d'una manera fina- són la tristor, perquè convida a ajudar aquella persona, i que estiguin passant fred. Una dona que entra a casa amb la cara vermella del fred, em provoca tendresa.

«Caterva de delinqüents, heu corromput tot el que heu tocat, heu dinamitat el nostre futur». Se m'acudeixen centenars de destinataris de la frase.

Que fills de puta, que cabrons. Jo als anys 70 feia moltes feines i vivia bé, ara els joves no tenen feina, i la que hi ha està mal pagada. Tot això ho ha corromput aquesta colla de polítics, tots, cadascú a la seva manera, uns perquè no en saben i els altres perquè són uns xoriços. Entre ineptes, mals estrategues i xoriços, estem en una situació molt complicada.

Això lliga amb un altre conte: ha tingut mai ganes de matar algú?

De matar-lo jo, no. Ganes que es morís algú, sí (riu). Tants amics meus, bona gent, que s'han mort, i en veus alguns que no hi ha manera.

Si pogués trucar a un mort, de tota la història, a qui triaria?

He, he, va morir un vell amic, i no tenia cap telèfon per preguntar per l'enterrament, només el seu. Vaig estar pensant de trucar, però no em vaig atrevir: i si m'hagués contestat ell?

Doncs ara li dono l'oportunitat de parlar amb un mort: triï.

Hòstia! No m'ho he preguntat mai. Potser algú de la República, que m'expliqués de debò com va anar.

D'aquesta catalana que tenim ara?

No, no, d'aquesta que no tenim ara, no. De la república espanyola, perquè s'ha mitificat per totes dues bandes i no en sabem la veritat. Haurien de ser tres o quatre trucades, per a contrastar opinions, perquè no ho explicarien igual en Franco, l'Azaña, en Companys o en Durruti.

A quines hores és creient?

Vaig pensar que si en Juan Carlos deia que la Sofia era «una gran professional», volia dir que a hores de feina ho fa de puta mare i després desconnecta. Estic segur que també hi ha cardenals que ja no creuen però fan bé la seva feina. El del conte no creu en Déu però sí en l'Església, que és qui el paga

Què és el que menys li agrada dels funerals?

La gimnàstica litúrgica: ara drets, ara asseguts... Em toca molt els collons. En canvi, sempre he tingut obsessió per la noia que hi toca el violoncel. Són noies que han d'estar immunitzades contra el dolor, com les infermeres. Elles miren avall, toquen El Cant dels Ocells, nyigo-nyigo, i anar fent.

Última frase del llibre: «Anem de caps a la indigència». Glups. De debò?

Hòstia, veu cap símptoma que indiqui el contrari? Les classes mitjanes, no diguem les baixes, no han sortit de la crisi, en canvi les grans fortunes s'han enriquit.