30 de juny de 2019
30.06.2019
Diari de Girona
el boulevard

El sud del nord

L'incendi de la Ribera d'Ebre arriba quan Girona i tot el país assoleixen temperatures properes a la cocció culinària

30.06.2019 | 06:00
El sud del nord

Els humans de les rodalies estem a prop d'experimentar allò que en diuen els experts culinaris la cocció a baixa (?) temperatura. El Celler de Can Roca ha fet d'aquesta tècnica tot un mestratge. Es tracta d'aprofitar al màxim tots els components, sabors i nutrients d'un aliment fent que es cogui, a vegades moltes hores, entre 50 i 100 graus de temperatura (habitualment qualsevol cocció assoleix temperatures molt més elevades).
Però en aquest cas no es tracta ni d'una cua de bou ni d'un tros de salmó, sinó de nosaltres mateixos. La mateixa ciutat de Girona ha batut els seus rècords superant els 43 graus. Avui mateix, romandre al carrer massa hores ens aproxima al risc d'acabar cuits i fins i tot gratinats com si fóssim uns canelons.
Aquest punt humorístic no pretén frivolitzar. Comparteixo absolutament la preocupació respecte a les situacions metereològiques cada cop més extremes que vivim des de fa dècades i les seves conseqüències. Les onades de calor com l'actual en són un exemple. I com a conseqüència, el risc atòmic d'incendis com el que està assolant la comarca de la Ribera d'Ebre.
Reconec que només he estat a la zona un cop a la meva vida. I ho lamento. Però probablement és molt més que la mitjana de compatriotes. Ens caldria conèixer físicament i peu a terra el país més enllà del que veiem als telenotícies.
Fa dues tardors vaig anar a Falset, al Montsant, terra de vins, germana del Priorat per conèixer el celler d'uns amics. En acabat tornàrem donant un tomb, direcció Móra d'Ebre perquè el copilot tenia ganes de veure el riu Ebre rememorant estius infantils.
Així vaig saber que abans de l'epidèmia de fil·loxera que va assolar les vinyes catalanes a finals del segle XIX el 50 per cent dels camps a l'actual comarca de la Ribera d'Ebre estava conreada amb vinyes. Em diuen que ara ni arriba al 20 per cent d'ocupació agrícola de tota mena.
No és una temeritat afirmar que les dificultats que té la pagesia per poder fer rendible la seva activitat deixant de conrear molts camps i la manca d'explotació econòmica dels boscos, cada cop més abandonats i bruts (malgrat moltes iniciatives locals que comencen a reeixir) augmenten i compliquen el risc d'incendis.
Tinc pendent des d'aquell viatge esmentat fer a peu el camí de sirga del congost del Pas de l'Ase, que sembla, ara mateix, salvat del foc. El camí de sirga (avui convertit en un sender), paral·lel al riu Ebre, gaudia de servitud de pas perquè els sirgadors amb les seves politges i cordes tiressin dels llaüts amb mercaderia riu amunt. El sud del nord ens queda a vegades massa lluny i no només físicament.
Malgrat que els experts t'expliquen que el bosc mediterrani té una important capacitat de regenerar-se després d'un incendi, des del punt de vista humà (hem viscut també morts i ruïnes econòmiques a alguns dels grans incendis) és desolador de contemplar i assimilar.
Després del pitjor incendi en hectàrees (50.000) i intensitat viscut a Catalunya la setmana vinent ja farà 25 anys al Berguedà i Bages vaig visitar uns amics a la seva casa de vacances a un poble de la zona. Només feia tres setmanes del foc i era absolutament depriment mirar qualsevol racó. Durant molts de mesos feien olor de cremat. Era desolador. El no-res.
Jo ja havia viscut l'experiència d'incendis i de cobrir-los informativament. L'any 1979 el de Lloret, no per gros sinó pels 21 morts d'un grup de gent que va quedar encerclat per les flames en la seva fugida. O el de la Vall de Sant Daniel de juliol de 1983, dantesca imatge d'aquella nit des de dalt de Montjuïc contemplant la línia de foc apuntant els Àngels.
La por gironina a un foc que arribi de Sant Daniel al mar ha estat sempre ben present perquè el passat n'ha estat exemple.
Rellegeixo un paràgraf d'Entre Flames d'en Joaquim Ruyra, escriptor i propietari rural al Montnegre descrivint amb un llenguatge propi del vell món de la pagesia la desolació que havia trobat després del foc de 1928 que va acabar amb tot el boscatge entre Santa Pellaia i Madrema­nya: «Cap remor de fullareda, cap espinguet d'ocell, cap moviment. Els arbres, negres ensutjats, sense rama, sense balum, clars, desnerits, s'aixecaven com espectres sobre una terra llisa i cendrosa (...) Tot era apagat, apagat de foc i apagat també d'alegria i de vida».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit