Em varen ensenyar en el seu moment que un article mai l'hauria de titular emprant un interrogant. No es pot confondre el lector des del moment zero donant a entendre que al final del text no li quedaran les coses massa clares. Però, certament, la meva visió de la jugada va canviar des que un dia vaig conèixer l'existència de la llei dels titulars de Betteridge. Un teòric de la comunicació i noves tecnologies, Ian Betteridge va fer aquesta formulació: «Qualsevol titular amb forma de pregunta es pot contestar amb un no».
Això es el que penso des de fa dies. La investidura ha estat una comèdia absoluta. La resposta a la pregunta del titular és aquesta: no volia aquesta investidura. Pedro Sánchez mai ha buscat un govern de coalició amb Podem. Malgrat que hagués encetat unes primeres converses que el feren acceptar l'encàrrec del Rei (no és cap obligació legal fer-ho encara que t'ho suggereixin). També quan, setmanes després, comunicava a la presidenta del Congrés que estava en condicions d'afrontar la investidura. Podia haver renunciat abans de tota aquesta comèdia. Investidura? No es buscava. Es tractava de preparar el terreny per a altres possibilitats.
Quan a la nit electoral els militants socialistes cridaven a la porta de Ferraz «con Rivera no!», els integrants del departament de lampisteria del PSOE pensaven en veu alta tot el contrari («con Rivera sí!»). La de Ciutadans era la coalició somiada per Sánchez. Amplíssima majoria absoluta, legislatura de quatre anys, quatre pressupostos aprovats, governació pragmàtica orientada cap a posicions liberals, aplaudiments dels socis europeus i dels poders econòmics, així com l'enviament d'independentistes i postcomunistes a les catacumbes. I el PP, ja s ho farà. Però Rivera no està pel tema sinó per apoderar-se de l'espai del PP i fustigar Sánchez per ser un quintacolumnista independentista!
Què li suposava el govern amb Podem? Compartir La Moncloa amb Pablo Iglesias i els ministres que designés, negociar constantment abstencions de bascos i catalans. I, sobretot, cap garantia que aquest govern se'n vagi en orris per qualsevol discrepància. Una legislatura radical incontrolada. Frankfurt i Brussel·les ja es preparaven per disparar. El pànic a can PSOE era absolut.
Aquesta confirmació que qualsevol alternativa és millor que un govern de coalició amb Podem la vaig tenir unes setmanes abans, en un sopar a casa d'un diplomàtic estranger a qui he conegut veient plegats partits del Barça per televisió mentre sopem amb altres culés madrilenys. Una patum del Sanchisme hi era present. La virulència amb la qual va atacar qualsevol possibilitat que veiéssim els podemites al Consell de Ministres va sorprendre els assistents. Mai!? Abans les eleccions, abans l'abstenció del PP i, si no, un acord baratet d'investidura, a canvi de gairebé res.
Davant meu tenia un diplomàtic britànic que al·lucinava amb la complexitat madrilenya per formar govern. Convocades eleccions al Regne Unit, el país queda distribuït en 615 circumscripcions que escullen un diputat cadascuna. Sistema majoritari. El partit preponderant al país en aquell moment s'endú una còmoda majoria absoluta al Parlament. La cultura política britànica fa que la gent no emeti el vot útil cap a un tercer que pugui evitar, al seu districte, la victòria del rival. O vota els seus o es queda a casa. No hi ha campanya ni dia de reflexió. Tot fàcil. Un cop tancades les urnes els escolars, per familiaritzar-se amb la democràcia, les transporten a la seu del recompte del districte. Un centre cultural o esportiu on es troben tots els candidats i el públic que els vol acompanyar, hi ha música i parades de menjar.
Acabat el recompte, el funcionari encarregat fa pujar a un escenari tots els candidats, informa dels resultats i de qui és el candidat escollit com a diputat. Tots en filera davant la mirada dels seus veïns, el poble sobirà. Quan acaba el recompte del darrrer districte del país, ja a la matinada, el primer ministre se'n va a veure la Reina, qui li encarrega, si ha guanyat, que continuï governant en el seu nom. Si ha perdut, presenta la dimissió. Mentre surt per una porta, per l'altra entra el candidat guanyador que, instruït per la Reina, poca estona després ja es al número 10 de Downing Street. Més d'un dia s'hauran trobat amb el llit encara calent!
P.D. A les 13 hores i 17 minuts del dijous 25 de juliol, diada de Sant Jaume, París va patir la temperatura més alta des de 1947. En aquell mateix instant, Tutankhamon tornava a fer de les seves. I un senyor de Palafrugell també. Tot a París. Els amables lectors ho entendran perfectament a mitjans d'agost. Gràcies.
