15 de octubre de 2019
15.10.2019
Diari de Girona
Adrià Pujol Cruells

«No tinc gaire ideologia i si la gent em cau bé, em deixo arrossegar»

15.10.2019 | 06:00
«No tinc gaire ideologia i si la gent em cau bé, em deixo arrossegar»

Adrià Pujol Cruells, col·laborador de Diari de Girona i un dels valors creixents de la literatura en català, publica «Míster Folch», una novel·la de la postguerra civil a Catalunya que no parla ni de postguerra ni de Catalunya

A qui se li acut quedar avui. Demà (avui per al lector) qui coi s'interessarà per aquesta entrevista?
Ja és el segon cop que em passa. El llibre l'havia de presentar amb en Quim Torra.
Caram, pica alt.
Però dos dies abans van detenir els CDRs i es va convocar una manifestació. A darrera hora em va dir que no podia venir. Un altre dia històric m'ho va aixafar tot.
En Marchena l'està contraprogramant. Té alguna cosa contra vostè?
O a favor, potser es pensa que així en vendré més. Però realment, això de l'actualitat és per pensar-hi, perquè no soc jo, tothom que avui estava fent alguna cosa, o ho ha cancel·lat o no hi ha anat la gent.
A mi em té aquí. Per fi ha escrit una novel·la, començava a pensar que no tenia prou imaginació per a la ficció.
Aquí hi ha un truc, jo he fet sempre novel·les, però la gent es pensava que el que escrivia era veritat. La gent no es creu que és una novel·la fins que no hi poses imaginació que es pugui reconèixer.
Miri al voltant avui: costa imaginar ficcions que superin la nostra realitat?
He, he, costa, perquè té un gran guionista col·lectiu. Però quan un escriptor diu que la realitat supera la ficció és que és un gandul. És per dir-li «escolti'm, posi's a treballar, que vostè és escriptor». Un fuster no para de treballar, perquè la realitat sigui com és. Doncs l'escriptor tampoc.
Al llibre hi ha superpoders un pèl... grotescs. No seria fan de Superlópez?
Sí, però primer d'en Mortadelo. Allà ja hi ha superpoders, d'una vinyeta a l'altra s'ha disfressat.
En un moment del llibre, Míster Folch arriba a sentir «un espurneig d'ideologia». Ha viscut mai un fenomen així?
Sí, fins al punt que per escriure això, vaig pensar en mi. No tinc gaire ideologia, em costa molt caure a una banda o altra. I a més a més, si la gent em cau bé, em deixo arrossegar. A mi em convencen molt de pressa. Però de tot, eh? L'espurneig d'ideologia em feia pensar en mi mateix quan tenia 14 o 15 anys. Pensava: jo què haig de ser? Amb qui haig d'anar? Queda malament dir-ho, però continuo igual, tinc idees però són molt primes.
Escriu també: «L'avorriment, quin gran sustentacle»
Això va a missa. Jo papo mosques, a vegades estic tres hores sense fer res, amb una bonyiga al cap. L'avorriment és vida interior, contemplació i estar amb un mateix, és un gran estimulant. I si un és un desgraciat o un miserable, encara millor.
Hauria volgut viure en un internat?
No ho sé, no hi he viscut. Sospito que són llocs que exciten molt la imaginació.
No només la imaginació. Força autors anglesos expliquen que allà es van iniciar en l'onanisme en grup.
Ah, però això ho vaig viure a colònies.
Encara hi ha la Barcelona dels vencedors i la dels vençuts?
Ja no, però encara es viu del que va passar. Per això hi ha aquest fenomen esperpèntic de gent que es considera dels vençuts o dels vencedors, tot i que van néixer quan ja en Franco era mort.
Créixer és dubtar?
És això. L'obligació de la gent és dubtar cada cop més a mesura que creixem, cagumdéu, i no al revés. Com pot ser que hi hagi senyors de la meva edat que ho tenen tot decidit? Jo no tinc certeses.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook