24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

La pantera més rosa

El pastisset compartia amb el dònut la meva immersió infantil al món de la pastisseria industrial

23.11.2019 | 23:18
El popular dibuix d'animació que es va convertir en pastisset.

urant una agradable temporada, ja fa temps, la feina em dirigia sovint cap a València. Agradable estada on mai mancava un arròs a Casa Roberto. Normalment dormia a l'hotel Astòria. Un hotel distingit, «de tota la vida», una mica envellit però amb un bar que era el punt de trobada principal de la vida ciutadana. Amb uns cambrers d'una professionalitat extraordinària. Un d'ells, un matí, m'explicava com, arran del rodatge dels exteriors de La maldición de la pantera rosa a València, part de l'equip que estava al capdavant de la pel·lícula es va instal·lar a l'hotel Astòria amb tota la seva parafernàlia. Van decidir donar-los una sorpresa per esmorzar posant a taula pastissets de la pantera rosa. El seu entusiasme fou absolut. En menjaven a tota hora i, en marxar cap a Los Angeles, carregaren provisions.

He recordat les anècdotes del cambrer valencià en llegir la notícia de la mort de Josep Pujol Codina, qui fou durant tres dècades químic de la fàbrica Bimbo de Granollers i «inventor» del pastisset La Pantera Rosa.

Encara es pot trobar 45 anys després als prestatges dels comerços, al costat d'alguns dels productes més famosos del criticadíssim món de la pastisseria industrial. Famosos perquè els consumidors principals són els nens i aquestes coses resten per sempre a la memòria. Criticats perquè la seva composició dietètica no sembla que sigui la més convenient; fins al punt que sovint apareixen iniciatives que han buscat fins i tot la seva prohibició o la venda a prop dels col·legis.

Però evidentment de petits preníem partit. Alguns érem del Bucanero, altres del Bony (sempre vaig sospitar que portava una mica d'alcohol a la melmelada) o del Tigretón. Jo vaig ser de la Pantera Rosa i dels Donuts (tema que tocaré després). Una mena de pa de pessic amb nata/mantega a l'interior i amb una cobertura que semblava xocolata blanca però era rosa mercès a un colorant. Era, per tant, més senzill que altres, on hi havia més barreges de crema, nata, xocolata o melmelada.

En conèixer la mort del senyor Pujol Codina a Castellar del Vallès només podem fer que agrair-li els bons moments que ens va fer passar al pati esmorzant o berenant o camí del col·legi amb el seu pastisset. Evidentment que la imatge i simpatia de la pantera rosa ajudava. El gran director de comèdia Blak Edwards ( Esmorzar a Tiffany's, El guateque i Víctor o Victòria, protagonitzada per la seva dona, Julie Andrews), tot preparant una pel·lícula al voltant del robatori d'un diamant rosa únic anomenat « la pantera rosa», va encarregar uns dibuixos pels títols de crèdit. Així va néixer la figura de la pantera, acompanyada de la sintonia d' Henri Mancini i de Peter Sellers fent d'inspector Jacques Closeau de la Sureté francesa. Tot un mite audiovisual.

La Pantera Rosa va tenir vida pròpia i llarga com a sèrie de dibuixos animats, amb la seva figura distingida i britànica. Fins que Bimbo, que tenia comprats drets de personatges de la Metro Goldwyn Mayer, va pensar fer alguna cosa amb la pantera. El senyor Pujol havia explicat, però, que tot va sortir per casualitat quan anava fent proves. Vaja, com la troballa de la penicil·lina.

He de dir, però, que les meves preferències pel que fa a l'esmorzar eren triples. A la fleca, indiscutiblement, un croissant. Aquesta es l'única de les tres preferències que m'ha acompanyat sempre i encara avui vaig cercant i trobant aquells que amb un punt cruixent i saborós parella amb el cafè. De la Pantera Rosa ja n'he parlat malgrat que el seu consum gairebé ja l'he abandonat.

Finalment tenim el dònut, que era un entremig. Era industrial però a la vegada era un producte fresc, ja que es repartia cada matinada als bars i altres punts de venda. Em semblava excepcional, amb tot el sucre en forma de cristalls i la pasta ben tova.

Amb la seva campanya publicitària «Anda, la cartera.....», va obtenir una gran popularitat. Però vet aquí que quan els fills del fundador, Andreu Costafreda, i els seus socis de La Caixa i Banc de Sabadella van vendre Panrico el 2005 (abans de la crisi) a un fons d'inversió internacional per una morterada de centenars de milions d'euros, els nous propietaris van prendre una decisió fatal: empaquetar els donuts en embolcalls de plàstic.

La gent els va deixar de consumir. De cop. Quan es va intentar rectificar ja era tard. Ja mai van tornar a les vitrines dels bars i de les fleques. La companyia es va enfonsar i ha acabat en mans de Bimbo. Al final ha emparentat amb la Pantera Rosa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook