L'artista gironina Paula Bosch és la creadora del polèmic pessebre de l'ajuntament de Barcelona, ubicat a la plaça de Sant Jaume

Déu-n'hi-do, «la que ha armat» amb el pessebre.

L'he armat? Per què ho diu?

Crítiques a les xarxes, als mitjans...

No tinc xarxes socials, així que en aquest conflicte no hi entro. El que m'ha arribat a mi són missatges molt bonics, de gent que l'hi agrada i que s'hi sent identificada. D'opinions n'hi ha d'haver de tota mena. Del que ha sortit a les xarxes i els mitjans, no hi he estat a sobre, la veritat.

Fa bé, fa bé. Així i tot, què li diria a la gent que no li agrada, que considera que un pessebre no ha de ser així.

Que realment no és un pessebre convencional. El pessebre convencional el poden trobar a Museu Marès. Al meu projecte he inclòs el que per a mi significa el pessebre, el Nadal i aquestes festes. Ho engloba tot, no només el pessebre.

Que no sap que la gent vol el bou, l'ase, els tres reis i un angelet?

És normal, al cap i a la fi un pessebre és això. Però jo crec que després hi ha moltes altres coses.

Com és el pessebre que té a casa?

Un pessebre convencional, amb terra, herbes, un tronc, el naixement en una cova...

El de tota la vida, vaja.

Després hi he anat incorporant altres elements, com ara figures de Lego, figures de joguina... tot el que anem trobant per casa amb els meus fills. De fet el faig per ells, abans de tenir fills, no el feia.

A banda del pessebre en si, s'ha criticat el seu preu: quasi 100.000 euros.

Per la gent que no ha treballat en projectes artístics, potser és difícil d'entendre. Però té un cost. No es tracta només del disseny, hi ha molta gent que hi treballa i molt de material. Hi ha també producció, vigilància, servei de neteja, lloguer i compra de material, treballadors... Hi hem estat treballant des de l'abril.

L'art ha de provocar reaccions?

Crec que sí, que davant d'una obra la gent ha de reaccionar. En positiu o en negatiu, però li ha de provocar uns sentiments. Tant és que sigui una pintura, un llibre o una pel·lícula. Si no, no té sentit.

En què es va inspirar?

En els meus primers records relacionats amb el Nadal, en com vivíem a casa aquestes festes. L'arbre, les garlandes, els llums, les boles, com obríem cada capsa i descobríem els objectes...

Un ritual que tots hem viscut.

I vèiem que al rei se li havia trencat un peu o que el camell estava partit, i anar al mercat a trobar aquella figura... A cada casa el procés era diferent, i a cada casa ho guardaven tot durant un any de manera diferent. Vaig voler jugar amb aquests records, no només d'objectes, també de sentiments, fins i tot d'olor. L'olor dels canelons, dels torrons... Els tàpers que t'endús amb el que ha sobrat del dinar, les cadires plegables perquè hi capiguem tots... He volgut incorporar-ho tot.

La veig contenta amb el resultat final.

Jo estic contenta, m'ha agradat molt treballar-hi. I poder-ho veure a la plaça, amb la gent mirant-ho, fa il·lusió.

Es planta a la plaça a escoltar les opinions dels vianants?

Sí, el primer dia vaig estar allà, escoltant tot tipus de comentaris. Hi havia gent que em deia que preferia el pessebre convencional. Però fins i tot aquests se sentien identificats amb alguna de les caixes. També hi havia qui en treia conclusions sobre la ciutat... Vaig escoltar comentaris de tota mena.