No hi ha pitjor enemic per a la naturalesa que l'espècie humana. I dos mesos de confinament han corroborat aquesta evidència amb exemples que van des dels més visibles (l'exuberància de la vegetació, no només en prats i boscos, sinó també en rotondes, parcs i escocells de les ciutats) als més cridaners (acostament de dofins i taurons a tocar de les costes i platges) passant per altres, de menys visibles, però també molt significatius: l'augment de la presència d'insectes pol·linitzadors. Abelles, papallones, borinots...

I per què són tan importants els pol·linitzadors? Doncs perquè sense la pol·linització la majoria de les fruites i verdures que consumim actualment no podrien perllongar la seva existència perquè el 80% de les plantes es beneficien de l'ajuda d'aquests insectes per transportar els seus grans de pol·len. «Si les abelles desapareguessin, només ens quedarien quatre anys», va pronosticar Albert Einstein en una dramàtica sentència que, des de fa massa anys, el fort impacte de la petjada humana en el planeta ha anat acostant el moment que es podia haver de comprovar. L'excés de contaminació, l'ús extensiu de plaguicides i el canvi climàtic amenaçaven de posar les abelles en una carretera cap a l'extinció forçant que s'obrissin camps d'estudis sobre «abelles robot pol·linitzadores» per evitar haver de donar la raó a Einstein.

Una gran organització europea de conservació de plantes silvestres, Plantlife, afirma que en els dos últims mesos, centenars d'espècies han nascut en els vorals de les carreteres, en parcs o jardins humans, en rotondes o en escocells (el tros de terra on es planten els arbres a les voreres urbanes). El tancament de les persones a casa, la menor intervenció humana rebaixant-se l'obsessió d'administracions i particulars de perseguir les «males herbes», i la primavera més plujosa dels darrers anys han format un còctel perfecte. Les abelles ens diuen gràcies per haver-nos quedat tancats a casa; i igual d'agraïdes que les papallones que, en ple confinament, s'han fet seus parcs i carrers d'una ciutat habitualment tan monopolitzada pels humans com Barcelona (un observatori municipal ha inventariat més de cinquanta espècies diferents de papallones en una vintena de parcs i jardins de la capital catalana).

La millor lliçó que ha deixat el confinament sobre la relació entre l'home i la natura és que hi hauríem d'intervenir molt menys. Aprofitant que ahir, 20 de maig, era el Dia Internacional dels Pol·linitzadors, el Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) va proposar un canvi de paradigma en la gestió dels espais verds i en «la concepció que tenen els ciutadans del verd més proper». Per al director del CREAF i catedràtic de la UAB, Joan Pino, «ens hem d'acostumar a veure herbassars dins de les ciutats que passen del verd al groc, mentre les plantes floreixen i fructifiquen, perquè això permet que proliferin molts altres organismes».

En altres paraules que no ens cal intenvenir de manera intensiva i constant a cada racó dels pobles i les ciutats susceptibles que hi creixi vegetació. Si quan no s'ha fet, la natura (amb els pol·linitzadors com a exemple) ho ha agraït potser no cal córrer a arrencar herbes i plantes de tots els escocells i marges el primer dia que l'obligació de confinament dona una mínima treva.

La proposta dels científics del CREAF és convertir vorals de carreteres i autopistes, zones verdes de polígons industrials i zones semi urbanes en espais plens de flors que siguin útils per la conservació dels insectes pol·linitzadors.