Divendres, a la tertúlia de RAC1, en Jordi Basté em va preguntar respecte al que s' estava veient les darreres setmanes al Congrés dels Diputats. Vaig contestar que hi veia plenament instal·lada l'astracanada i que en qualsevol moment seria factible l'entrada a l'hemicicle de l'actor que va protagonitzar la degradació absoluta i afegida d'un gènere teatral nascut a principis del segle XX que, ja de per si, renunciava d' entrada a tot tipus de rigor literari. Em vaig quedar en blanc i no em sortia el nom de l'actor, considerat el pitjor de tota la història teatral espanyola: Doroteo Martí, un dels protagonistes del llegendari serial radiofònic Ama Rosa, creat per Guillermo Sautier Casaseca. Vaig anunciar que resoldria l'oblit parlant d'ell el diumenge en aquestes planes.

Va agradar als companys de tertúlia això de l'astracanada, que associem a un concepte que barreja el despropòsit, l'absurd, l'estrafolari i desproporcionat fins al ridícul. Quan el famós dramaturg Pedro Muñoz Seca, a principis del segle passat, va detectar la crisi del sainet, va fer-lo evolucionar cap a l'astracanada, prescindint de tot els rigors argumentals i lingüístics per primar l'humor i el riure fàcil. La Venganza de don Mendo o Los extremeños se tocan en són una demostració. L'èxit va ser sensacional. Però la gent tenia clar que anava a veure una obra còmica. No feia el mateix Doroteo Martí, un actor valencià que havia emigrat de petit a Sud-amèrica, on es dedicava als serials llagrimògens de la ràdio d'aquells països i s'havia fet famós per la seva veu impostada i exageracions fins la caricatura. Quan pujava als escenaris era tan dolent i grotesc que cridava l'atenció de la gent.

Adonat d'aquesta circumstància, Doroteo va tenir una idea genial. Per això ara em fa pensar en la política. Utilitzaria tots els recursos còmics de les astracanades però amb textos teatrals seriosos. Va funcionar de fàbula. Era tan absurd que omplia els teatres. Hi havia espectadors a qui, per la seva ignorància, seduïa amb l'histrionisme i altres que anaven a gaudir d'aquella deformació. El públic cridava, xisclava o plorava, tot sense mesura. Llavors va associar-se amb l'autor de serials radiofònics de moda per fer un gran negoci. Així va néixer el 1959 Ama Rosa, un drama sentimental en forma de serial de ràdio que va enganxar mig país. Paral·lelament es publicaven uns fascicles setmanals i es feien unes gires teatrals amb l'adaptació de l'obra i Doroteo Martí de protagonista. L' èxit de la combinació fou total i Sautier i Martí es feren milionaris exprimint la fórmula fins a finals dels seixanta. A sobre els va tocar la grossa de Nadal de 1963.

Doroteo Martí no tenia cap vergonya. Quan li tocava aparèixer a escena començava a fer soroll des de darrere amb els peus perquè la gent sabés que estava a punt d'entrar i esclatés en aplaudiments. No eren llicències pròpies d'obres còmiques com les que feien els sensacionals Paco Morán o Joan Pera. Succeïa en obres serioses. A vegades aturava la funció fent veure que es marejava. Llavors es dirigia al pati de butaques: « Usted, usted, disculpe mi querido público, pero esa mujer que esta ahí, sí, usted señora, ahí, en la tercera fila. Me ha recordado a mi madre que nunca me vió triunfar en un escenario. Permítame que baje y le de un beso en la frente». O quan, crucifixat en una obra sobre la passió de Crist, deia: « Antes de expirar permitan que les recuerde que mañana, por ser domingo, tenemos funciones a las cuatro, las siete y a las diez de la noche». Tot el text de l'obra, lògicament amb un extrem amanerament, histrionisme i exageració.

Doroteo Martí, forrat de diners, es va retirar quan la fórmula es va esgotar, la gent el va oblidar aviat. No va fer ni televisió ni cinema, almenys massivament. Curiosament vaig saber dècades després, a través d'una neboda que va heretar el pis de les seves ties solteres, al cantó de casa meva, que el senyor que hi anava els diumenges era un tal Doroteo Martí. Vaig entrar a internet i vaig descobrir el personatge. Hi ha poques coses, però em va semblar fascinant. Sobretot una entrevista que el Manuel del Arco li va fer el 1965 a La Vanguardia.

«- ¿ Sería usted capaz de ser espectador de si mismo?

-Sin duda, soy admirador de la gente valiente.

-¿Ha intentado hacerlo bien?

-No. Si lo hiciera perdería a mi público.

-¿Piensa usted que vive de un fracaso?

-Me he hecho la pregunta millones de veces pero procuro eludir la respuesta.

-¿ Doroteo, como puede ser su teatro tan malo?

-Si cambiase, no me vendrían a ver».