23 de agost de 2020
23.08.2020
Diari de Girona

Temps mort fins a les 22 hores

Ja centrat en la sort del Girona al «play-off», em vaig perdre els tres darrers gols del Bayern de Munic per una magnífica caldereta de llagosta

22.08.2020 | 23:32
Temps mort fins a les 22 hores

Una extraordinària caldereta de llagosta ens esperava a uns amics la nit del partit de Champions entre el Barça i el Bayern de Munic amb un resultat prou conegut per repetir-lo. El matrimoni amfitrió havia fet, en canvi, les coses molt bé. Generosos i acollidors havien encarregat les llagostes, comprat gambes i cloïsses per fer l'aperitiu, triat el vi adequat i s'asseguraren que ni el gel ni els havans mancarien per acompanyar el gintònic de la sobretaula. La caldereta estava excepcional, ni més forta ni més fluixa ni tot el contrari, aconseguint que la llagosta i la patata juguessin el seu particular partit, cadascuna amb el seu punt exacte i complementari. Joc d'equip.

Davant d'aquell festival a taula, el contrast amb les expectatives futbolístiques per part dels convidats eren terrorífiques. El pessimisme amb el qual encaraven el partit era demolidor, presagiaven una catàstrofe. Davant d'aquest escenari i atesa la seva experiència i autoritat en matèria futbolística vaig comunicar als meus companys que a partir d'aquell moment ja només centraria el meu interès en dues coses: el play-off d'ascens que havia començat a jugar ja el Girona contra l'Almeria vint-i-quatre hores abans i la degustació de la caldereta de llagosta amb tanta estima preparada per una basca i cuinera excepcional, la nostra amfitriona.

Però vet aquí que l'evolució del partit va portar alguns convidats a un autèntic col·lapse. Se'ls va tancar l'estómac en veure com anaven caient els gols. Menjaven com uns ocellets. Al minut 62 el 2-5 ja era al marcador. No quedava clar si anirien passant els minuts amb un acord tàcit entre jugadors per deixar-ho com estava o bé arribaria la tragèdia total. El fet és que davant meu restaven aquelles magnífiques llagostes que hores abans feien cap de Begur amunt i avall. Res a veure amb l'espectacle vist anys enrere a Fornells (Menorca), capital de la caldereta. De matinada, un cop tancats els restaurants més notables, s'apilonaven al seu davant les caixes de poliestirè amb la inscripció inculpadora. Product from South Africa.

Arribats a aquest punt del sopar i del partit i conscient del meu gaudi gastronòmic, l'amfitrió em va fer un gest que indiscutiblement reclamava que jo em fes càrrec de la cassola. Desconnectat del meu entorn, vaig anar per feina. En un plat fons hi dipositava les cues pelades de llagosta tallant-les en porcions més petites i hi anava afegint la patata, que xafava una mica per afavorir l'absorció del caldo, tot cercant les proporcions exactes.

Moment meravellós que no vaig poder deixar de consagrar mitjançant una expressió de satisfacció contestada amb sorpresa pels meus companys de taula. «Però que no te n'has adonat. que en sis minuts ens han fotut tres gols més!». Efectivament, no me'n havia assabentat.

Així, centrat en el Girona FC (i en la caldereta) hem arribat al dia D. Només em quedava decidir de què escriuria avui sense fugir de la realitat en blanc i vermell. Fa cinc anys, el mateix dia del partit fatídic contra l'equip no esmentable, vaig optar per la nostàlgia i el sentimentalisme. Ho vaig fer amb totes les prevencions, però no vull repetir l'experiència. El play-off ens agafa en plena canícula estiuenca, amb les màximes temperatures de l'any i amb les limitacions de la covid. Haurem de fer un esforç per creure que el partit es juga a Montilivi i no pas a un gegantesc plató televisiu. És molt difícil lluitar contra la distància emocional que això suposa.

Un cop acabat el partit jugat a Elx, he optat per viure en modus «temps mort» a l'espera que arribin les 22 hores d'avui. Durant el confinament vaig trobar un article de l'exministre d'exteriors Fernando Morán, que es deia així: Els temps morts. Primer ministre d'Afers Estrangers del govern González, potser per excèntric i despistat, durant la seva etapa tots els acudits atribuïts als habitants de Lepe passaren a tenir-lo a ell com a protagonista. Vivia prop del meu primer pis a Madrid, veïns a l'estadi Santiago Bernabéu i algun cop vàrem coincidir al cafè Camino Real. Era molt amable i fàcil de tracte. Aquell article parlava dels moments morts a l'escena, com quan un ballarí ha d'esperar entre caixes o bambolines la següent aparició sense temps de tornar al camerino. Moments propers al badar, fins que algú t'avisa que has d'entrar novament, de relaxació o de reflexió. Uns dies i hores en què ningú ens pot treure la il·lusió fins que no arribin les deu del vespre, tot esperant canviar-la per felicitat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook