Xesco Espar: «Sense ambició, només tens el que els altres et volen donar»

Tenint molt clar el que els vols dir i que ells sàpiguen que el míster ha de dir coses que a vegades no volen escoltar.

No m'enganya, vostè és Cruyffista, que el llibre el situa als 70 i el capità es diu Johan?

(Riu) És que el llibre relata la història d'un jove jugador, i l'he situat en l'època que jo era jove i veia jugar el Barça. Realment en Cruyff em va impactar, sobretot el primer any. Ens va canviar la mentalitat, ens va convèncer que tot era possible.

L'ambició és necessària?

És necessària a l'esport i a la vida. Hi ha gent que es conforma i gent que no. Si ets dels que es conformen, no et cal ambició. Sense ambició, només tens el que els altres et volen donar. I això és trist. No es tracta de tenir més coses sinó de conèixer-se millor un mateix, per servir millor a la societat. L'ambició en l'esport no ha de ser guanyar títols, sinó ser millor cada dia.

A la vida també?

També, perquè a la vida les coses te les has de guanyar tu mateix. Tenim allò que ens mereixem, i la millor manera d'aconseguir-ho és créixer personalment.

Al llibre parla dels hàbits, però ara tots els hem canviat: viu molt diferent?

L'ambició va lligada als hàbits, cada nou objectiu demana hàbits diferents, més profunds. Cada dos o tres anys som una altra persona.

Vostè ja no és el mateix Espar que entrenava el Barça?

Soc la mateixa essència però sóc diferent.

Per què a l'esport i a la vida es valora més l'entrega que el talent?

Perquè quan veiem algú que té molt talent l'admirem, però sabem que no podem ser mai com ell. En canvi, lluitar ho pot fer tothom, i la gent s'hi identifica més.

Ressalta que a la vida ens hem de centrar en l'important: el Govern català fa massa anys que es dedica al superflu?

(Riallada) De política no en sé gaire. Governar és molt difícil, igual que entrenar. Suposo que fan el que poden.

Què aconsellaria a en Messi?

Que se centrés a intentar ser el millor jugador possible, com ha fet fins ara. Que oblidi el que ha passat i se centri en el que sap fer millor, que és jugar a futbol.

Quin esport s'assembla més a la vida?

Tots s'assemblen a la vida, perquè tots posen a prova l'individu. Sobretot els esports col·lectius, perquè els humans som una espècie que progressa en societat. El desenvolupament ha arribat en societat. El mateix passa en els esports col·lectius. Tot i que els individuals tenen allò de superació personal. Potser el futbol, que es el més complex, no com a esport sinó per tot l'entorn, és el que més s'assembla a la societat. A vegades hi ha gent que pren decisions que semblen il·lògiques però el que passa és que desconeixem el seu paradigma. Això passa al futbol i a la vida.

Els esportistes són avui més infantils que abans, o és que nosaltres els hi veiem perquè ens hem fet vells?

Els esportistes responen al paradigma actual de la societat. El jovent d'avui també és més nen, abans als 25 tenien unes responsabilitats que avui no tenen. Avui hi ha una competició per l'atenció de la gent, i això en un esportista d'alt nivell és molt perillós.