03 de octubre de 2020
03.10.2020
Diari de Girona
Marcel Tomàs - actor

«Crec que abans la gent no estava tant per hòsties»

03.10.2020 | 00:08
«Crec que abans la gent no estava tant per hòsties»

A «Noucents, el pianista de l'oceà», que es presenta demà (19 h) al teatre de Blanes, Marcel Tomàs s'acompanya d'una banda de jazz/dixieland per explicar la història -basada en un relat de Baricco- d'un pianista excepcional que va néixer i morir en un vaixell

A «Noucents, el pianista de l'oceà», que es presenta demà (19 h) al teatre de Blanes, Marcel Tomàs s'acompanya d'una banda de jazz/dixieland per explicar la història -basada en un relat de Baricco- d'un pianista excepcional que va néixer i morir en un vaixell


Tinc entès que es tracta d'una obra maleïda...

Ha, ha, sí, noi, no sé què està passant.

La van estrenar l'octubre passat.

Mentre a dins del teatre de Salt estàvem estrenant, a fora hi havia cremada de contenidors. Era el 3 d'octubre, en ple tsunami. La gent va venir igualment a l'estrena, eren uns superherois. Però no sabíem res de què passava a fora, i en acabar volíem anar a sopar per celebrar l'estrena. Ho vam fer. Vam haver de travessar tot Girona amb els seus aldarulls.

I més endavant...

Teníem programada una gira bastant xula per tot Catalunya a partir del març passat. I pam, ens va agafar la pandèmia de ple. Ho hem traslladat a aquest octubre i novembre, però ja no sé... Alguns ajuntaments ho reprogramen, després diuen que sí però no... Tot és caòtic.

Què passarà, d'aquí a diumenge?

(Riu) No ho sé, nosaltres estem assajant a tope, però la veritat és que no abaixem la guàrdia. I no ho sap tot. Aquesta obra la vam estrenar al principi de crear la companyia Cascai, fa vint anys, i es veu que una productora forta va comprar els drets i ens demanava 2 milions de pessetes.

Van pagar?

Com vol que paguéssim? No teníem un duro, acabàvem de sortir de l'escola de teatre El Galliner. Deu tenir raó vostè, és una obra maleïda.

L'obra transcorre precisament als bojos anys 20. No seran els actuals, els autèntics bojos anys 20?

Crec que els actuals ens superen una mica més. Però hi ha certa similitud, llavors hi havia immigració d'Europa a Amèrica, buscant una vida millor, i ara hi ha gent que vol venir a Europa. Tot plegat és una bogeria. Em proposen un bolo d'aquí a un mes i ja no sé què dir, vagi a saber si estarem morts.

No sigui tan tètric, home.

Ja el fotran. Darrere d'un bolo hi ha molta feina, és com anar-te entrenant per un partit que mai no jugues.

Això desil·lusiona?

És clar, perquè són moltes hores de feina. Però bé, un tampoc sap fer gaire res més. Si has nascut per fer aquesta feina, és una mica com fer de capellà, ho portes a dins i ho dones tot cada vegada. L'única esperança és pensar: a veure si el mes vinent tot s'arregla (riu).

Celebro que s'ho agafi amb alegria.

És el meu tarannà, soc una persona optimista. Al cap i a la fi treballo amb la comèdia, la gent paga per venir a riure, i això et posa el cervell un xip molt determinat.

Som més xaiets avui que als anys 20 del segle passat?

D'aquella època només he conegut el meu avi, crec que la gent abans no estava tant per hòsties. Es buscaven més la vida.

«No estaven tant per hòsties». Una frase que resumeix una època. O dues.

Ara tot són filtres, no saps a què agafar-te. Hi ha falta de valors, d'ideals, i la gent que està al poder no és tampoc el millor exemple.

Li agradaria fer vida en un vaixell, com el seu personatge?

Actualment, confinat amb una multitud en un lloc tancat? Ui no, seria una paranoia, ves a saber què agafes, allà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook