El passat mes de maig, l'Ajuntament de Girona engegava la campanya «Més que comerç, persones», una iniciativa que es completava amb l'eslògan «Per qualitat i confiança, compra al comerç de Girona». Era en plena primera onada de la pandèmia i, en aquelles circumstàncies, semblava ben raonable donar suport al consum dels productes de proximitat per tal d'incentivar l'economia local. En aquest sentit, la mateixa regidora de Promoció Econòmica de l'Ajuntament, Glòria Plana, afirmava que «volem donar suport a un sector vital per a la ciutat, l'ocupació i les relacions socials, que ha patit directament les conseqüències del confinament». L'objectiu no era altre, és clar, que cohesionar i enfortir el teixit comercial i reactivar l'economia que aleshores ja començava a mostrar signes evidents no de debilitat, sinó d'una imminent caiguda lliure.

En aquesta mateixa línia, la Diputació de Girona va endegar conjuntament amb productors, petits empresaris i comerciants tant del sector primari com secundari i terciari la campanya «Ajudem-nos! Triem productes i serveis d'aquí» amb l'objectiu de fer possible un model de creixement econòmic més sostenible i estretament vinculat al territori. Els cuiners Joan Roca i Pep Nogué van participar activament en el desenvolupament d'aquesta iniciativa que cercava una sortida reforçada de la situació actual mitjançant les eines de la proximitat i el bon servei.

Aquest apropament al territori és encomiable, però malauradament la realitat no coincideix del tot amb els bons desitjos. Fa uns dies, Félix Béjar, coordinador de la revista El Roure del Consell Municipal de la Gent Gran de l'Ajuntament de Girona, denunciava que s'havia adjudicat el servei de maquetació i impressió d'aquesta publicació a una empresa de... LLEÓ! Varen quedar, per tant, fora de joc les empreses gironines Glam Comunicació i Gràfiques Palahí que s'havien presentat al concurs amb el bagatge de la seva experiència, qualitat de servei i una considerable rebaixa en el preu. L'empresa castellana, però, es va presentar amb una proposta més barata i se'n va endur el contracte malgrat que el criteri econòmic, tot i ser important, equivalia tan sols al 40% del total de la puntuació establerta. Naturalment, la regidora de Drets Socials, Núria Pi, es va afanyar a contestar la carta del senyor Béjar afirmant que «estem lligats de mans i peus per unes normatives que no estan adaptades al que necessitem com a societat». L'edil gironina considera que la resolució del concurs adjudicant la feina a una empresa forana és «inexplicable» precisament en aquests moments en què cal protegir l'economia més propera. La realitat, però, és que empreses de contrastada solvència tècnica com les gironines s'han tornat a quedar outside.

Potser té raó la regidora amb la qüestió legal, però també és cert que hi ha maneres de preparar les adjudicacions. Va passar fa uns anys en l'etapa de Carles Puigdemont com a alcalde de Girona, quan es varen adjudicar les zones blaves a una empresa de Madrid en detriment del grup MIFAS, que les havia gestionat fins aquell moment. Es va optar per ingressar uns euros de més, però a la llarga s'hi va perdre quan l'adjudicatària no va complir els seus compromisos i va abandonar la concessió amb un forat d'uns quants milers d'euros que a hores d'ara dubto que s'hagin pogut recuperar. En el cas d'El Roure, un dels criteris que l'adjudicatària s'obliga a complir és el d'«experiència en el suport als consells de redacció». És a dir, que a partir d'ara el Consell de la Gent Gran que impulsa la publicació gironina tindrà l'assessorament d'uns suposats experts de Lleó que els orientaran sobre com i de quina manera han d'enfocar els continguts. Fantàstic! En aquest cas, per conservar l'edició gironina d'El Roure tal vegada es podria haver aplicat aquella dita catalana: «Per travessar la riera, més amunt o més avall trobaràs una passera».