19 de desembre de 2020
19.12.2020
Diari de Girona

Marco Mezquida: «Preferiria ser pianista d'un bordell, que d'alguns partits polítics»

Pocs músics poden, a 33 anys, lluir un full de serveis amb 23 discos com a titular i 45 com sideman · És el cas del pianista i compositor de Maó, Marco Mezquida, que va presentar ahir Talismán, el seu treball més personal, a la Sala el Torín, d'Olot

19.12.2020 | 01:23
Marco Mezquida: «Preferiria ser pianista d'un bordell, que d'alguns partits polítics»

Ens cal a tots, un talismà?
Bé, una de les coses que ha demostrat la pandèmia és que cadascú ha de trobar allò que necessita i el que li cal. Jo he necessitat aferrar-me a la música i a la composició, i sentir que l'art és la meva ànima. Si, a més, això pot ajudar altra gent, és un gran triomf. Però és el meu cas personal, d'altres necessitaran altres coses.

Porta una pota de conill a la butxaca?
Mai, mai. No soc persona que tingui excessius rituals ni talismans, m'agrada confiar en la respiració i en la concentració. Sentir la pau per poder enfrontar-me al dia a dia.

Quan de petit va dir a casa que volia tocar el piano, no li van dir que millor una flauta, que és més barata?
Per sort no em van dir res de tot això. Al revés, em van posar el màxim de facilitats perquè fes el que jo volia fer. M'ho van posar fàcil i m'ho van potenciar. I això que aquelles edats, pot passar que avui vols una cosa i al cap de tres dies ja no, és molt delicat. Tanmateix, jo vaig voler el piano i el vaig continuar. Es va convertir en un company de la vida. I ho continua essent.

A les Balears hi va viure en Chopin. Què donaria per poder escoltar una gravació seva?
Deu euros. Potser més i tot.

Perquè després ens diguin garrepes als catalans...
Ha, ha. Realment donaria molt, per poder escoltar els grans mestres. I com més enrere en el temps anem, més donaria, fins a arribar a Bach. Però no deixa de ser ridícul, la fugacitat forma part de la idiosincràsia de la música. Per sort, tenim les partitures i podem imaginar com sonaria el mestre. A vegades, imaginar com sonaria, pot ser més preciós que dir «això ha de sonar així».

Prefereix actuar en una cova de jazz que en una compareixença del president del govern, com en James Rhodes?
La veritat és que si una cosa he intentat amb la meva música, és que no estigui polititzada. He intentat sempre que sigui lliure, i el més intensa i vital possible. Per a tot el públic, independentment de la seva edat, la seva religió o les seves creences polítiques. La música és un refugi d'aquestes preocupacions socials. De fet, és un mecanisme d'unió i de cohesió social.

Què sent un músic quan no pot fer actuacions en directe?
Hi ha dues vies: l'espiritualitat i la professionalització. L'una fa que es motivi l'altra, com més concerts tens, més motivat estàs per compondre cançons. Però curiosament, a vegades sento que no tenir concerts m'ha fet reconnectar de nou amb la música. El fet de no tenir concerts no vol dir que el que fas sigui menys música, al contrari, potser tens més temps per reflexionar i per estudiar.

Encara hi ha gent que vol disparar contra el pianista?
Sí, però hi continua havent més gent que vol disparar contra la cantant.

Els bordells van deixar de ser romàntics des que ja no hi ha pianistes tocant?
Als bordells? Pianistes?

Per favor! Eren un clàssic.
Doncs m'agafa en bragues, no ho sabia (riu). De tota manera, preferiria ser pianista d'un bordell, que d'alguns partits polítics. Respecto moltíssim totes les professions en què intervé un pianista... sigui quina sigui.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit