La cantautora llança Aire, el seu quart àlbum, amb gairebé un any de retard. Es tracta d'un cançoner oxigenant, de tacte acústic i amb predomini del castellà, en contrast amb el català que regia les obres anteriors. Estrena multinacional per a una veu desenvolupada també en projectes com The Gramophone Allstars i Coetus, o al costat de Clara Peya.
El 2020 havia de ser el seu any de més projecció, però tot ha anat a càmera lenta.
Tenia moltes expectatives, i la pandèmia ha estat una lliçó. He après que les coses no es poden preveure ni controlar. Però no m'espero un «boom». Mai ho he tingut ni ho desitjo. A vegades, els «booms» baixen molt ràpid.
El seu ritme és molt diferent al d'una Rosalía.
El de Rosalía és un «boom» que pot durar dècades. Està molt alineada amb el que li està passant, que és molt orgànic. De totes maneres, el que jo faig, com a més gent arribi, millor. Em fa il·lusió pensar que aquest disc pugui ser escoltat a Llatinoamèrica. El que faig és artesanal, acústic, íntim, però no vull fer l'efecte de ser poc ambiciosa. Sí que ho soc. Treballo molt per créixer i no tenir sostre, i veure fins on puc arribar. No em conformo.
Ha enfocat aquest àlbum d'una altra manera per ser el seu debut en una multinacional? (Universal)
No. De fet, crec que és fins i tot menys comercial que altres discos que he fet. A una multinacional li hauria costat menys vendre l'anterior, Nua (2018), que aquest, que és molt cru i no és tan amable. Té llum, però també moments tèrbols.
Ha passat de tenir com a còmplice Pau Figueras a treballar amb el seu germà petit, Arnau. Com ha estat, això?
En Pau em va suggerir que treballés amb l'Arnau, perquè és un geni i perquè creia que podia portar-me a un lloc diferent. És el tipus de ment que té, que et fa treure el millor de tu. El disc no sona molt produït, i això és un assoliment. Hi ha un buidatge que m'ha fet créixer molt.
L'àlbum passa per molts estats anímics.
Durant el procés va ser molt important la sensació de connectar amb una força interna i sentir-me empoderada. És un disc amb molt d'agraïment, amb un tema dedicat a la meva mare (Jo et cant al teu), o Lluna, més mística i dirigida a la lluna, que ens uneix a totes les dones del món, o Baracoa, sobre un lloc de Cuba on em vaig sentir molt tranquil·la i inspirada.
A Canta barreja català, castellà i portuguès, encara que «cantar» es diu igual en les tres llengües. Entendre's, és qüestió de voluntat?
La llengua no pot ser una barrera, i menys per a la música. Em feia vertigen treure un disc amb tantes cançons en castellà. Tinc un públic molt estable aquí, acostumat a escoltar-me majoritàriament en català, i també en castellà i portuguès, però aquí la proporció s'ha invertit. Aquesta cançó és una petició: faig música i és igual en quin idioma la canti. És trist que a Catalunya hàgim d'estar pensant sempre en com sentarà això o allò. Sembla que si fas un disc en castellà has de donar més explicacions que si ho fas en anglès o en portuguès.
L'àlbum transmet una emotivitat tranquil·la, aromàtica i acollidora. Una resposta al soroll del món?
No és una reacció contra res, i alhora sí que ho és, és sense voler. Sí que em reconec en això que dius. Des de fa un temps m'he tancat una mica perquè sento que haig de protegir-me. Hi ha molt de soroll, que distreu molt, i falta profunditat. Entres a Twitter i veus a tothom atacant-se, a veure qui és el més llest i el que destrossa a l'altre amb més habilitat.
A la segona part del disc hi ha una mica més de foscor, sobretot a Vici, la peça més electrònica, amb cadència r'n'b i una actitud vocal irada: «No m'interessa el que dius».
Aquesta cançó és la que més em fa pensar. Crec que encaixa en el disc, però és una de les que he escrit amb més ràbia, com enfadada. Em porta a una Judit que no m'agrada tant. M'agrada estar tranquil·la i contenta, però no sempre ho aconsegueixo. L'empipament i la ràbia no crec que siguin camins.
Està previst que estreni l'àlbum el 27 de març en el Guitar BCN, amb una banda de sis músics.
El dia que faig 30 anys!
