Durant la fase dura del confinament, ara fa un any, a les hores que quedaven entre el teletreball, el visionat de pel·lícules o sèries i l'experimentació a la cuina, em vaig dedicar a esbrinar què hi havia en un armari d'unes dimensions notables que ocupava tot un pany de paret d'una habitació del pis familiar. Hi anaren a viure els meus pares el 1958 i l'armari sempre hi fou. A més, era l'únic moble de la casa que es va mantenir al seu lloc quan es va fer una reforma total a principis d'aquest segle. La meva mare, que va morir poc després d'aquestes obres, havia constituït en el seu interior l'arxiu familiar: en bosses, caixes, carpetes i maletes hi havia tot el que havia decidit que calia conservar, excloses les fotografies, que tenien el seu propi lloc d'honor.
Més o menys sabia amb què podria trobar-me, però hi havia sorpreses. En una primera fase d'inventari, havia adjudicat erròniament el contingut d'una caixa negra amb anses a una d'eines quan vaig trobar al seu interior la meva màquina d'escriure portàtil, una Olivetti Lettera 35. Era una màquina que va assolir un enorme èxit, d'un color blanc trencat molt característic i que era d'una gran solidesa i d'una comoditat total en posar els dits de la mà sobre les tecles.
No era tan transportable com la Lettera 22, amb la seva funda gris-blava, més petita i lleugera, també més incòmoda per escriure, però que permetia que els periodistes la poguessin dur fins i tot al camp de futbol. La Lettera 35, com deia la publicitat, era el Ferrari de les màquines d'escriure i es quedava a casa pel gaudi propi.
Quina infidelitat, la meva, amb qui fou la meva companya durant tants anys i que jo considerava amortitzada, potser perquè en algun moment vaig pensar que algú, en nom meu, m'havia facilitat el tràngol de donar-li un final ràpid. Probablement perquè, quan vaig marxar de Girona el 1984 per encetar la meva primera etapa madrilenya, encara la feia servir, ja que des de la redacció del diari donàvem els texts als teclistes que ho informatitzaven. Ja a Madrid, dictava per telèfon als taquígrafs, feia servir el telex de cinta perforada i finalment el fax. Quan vaig tornar al diari, quatre anys després, ja teníem ordinadors. Aquí es va perdre el rastre, perquè va desaparèixer dels meus pensaments. I també va canviar la meva forma d'escriure.
Ara ho escric tot de cop, sense corregir, i després ho refaig. Abans havies d'anar meditant i tancant els punts i a part i els paràgrafs per no fer una destrossa corregint. D'una tirada. Un cop trobada, he decidit fer-li una restauració a fons. Trenta anys abans hauria anat a la botiga de la Olivetti a l'avinguda Sant Francesc de Girona, propietat de la família Mascort. Hauré d'investigar. Al web es venen per 50 euros o menys. Preus de saldo per una obra d'art.
Recordo que Màrius Carol va publicar, arran de la mort de Francisco González Ledesma, que quan ell va anar a treballar a La Vanguardia, a finals dels vuitanta, l'única màquina d'escriure que restava a la redacció era la d'aquest periodista i escriptor, premi Planeta 1984 amb un llibre de gènere negre, «Cronica sentimental en rojo», redactor de successos i tribunals a El Correo Catalán i després a La Vanguardia.
Ledesma emprava també el pseudònim de Silver Kane com a escriptor de novel·les breus del far-west, contractat per Editorial Bruguera. D'això se'n diu «morir con las botas puestas» Qui ha explicat diverses vegades en els seus articles a El Periódico que encara escriu els seus articles a màquina i no fa servir ordinador és el gran Josep Maria Espinàs. No ho fa amb una portàtil Lettera, sinó una de taula, la Studdio 46.
Olivetti fou una empresa mítica. La família Olivetti no només esclatà d'èxit tecnològic, sinó que va cuidar el disseny de les seves creacions, guanyant tots els premis de la indústria arreu del món, també pel que fa a la publicitat. Fa uns anys, el recordat periodista i gran amic Luis Bettónica em va ensenyar un llibre amb anuncis i cartelleria de diferents etapes artístiques de les màquines d'escriure Olivetti. Obres d'art totals, des del fauvisme al pop-art. El seu propi pare, l'italià Luigi Bettónica, s'havia instal·lat abans de la guerra a Barcelona per crear i dirigir Central Mecanográfica S.A., que era la concessionària comercial d' Olivetti a Espanya. Quedi escrit, avui mateix, que la meva Olivetti Lettera 35 ha estat oficialment rehabilitada.
