Que dos s'entenguin no és gens fàcil. Difícilment trobarem dues persones que opinin igual ni que sigui d'un aspecte de la vida. Que es posi d'acord un grup nombrós com ara els professors d'un institut, seria un miracle. Si el col·lectiu està format per catalans, no hi ha acord ni de miracle. Per això els que defensen la democràcia directa i assembleària haurien de llegir els llibres d'història. S'ha de tenir el cap fred i l'objectiu clar. Pretendre que un col·lectiu divers i dispers com els acampats del 15 M vegin les coses de la mateixa manera és no entendre la naturalesa humana. Avançar quan tot s'ha de discutir mil cops perquè damunt la plaça hi ha mil opinions, és quasi impossible. Quan els acampats de Barcelona van decidir desplaçar-se al Parlament no van calcular bé. Haurien d'haver comptat que entre els pacífics també n'hi ha que no ho són i que el perill que tot acabés com ha acabat era massa alt. Per emprendre qualsevol acte s'ha de conèixer bé l'enemic. I s'han de conèixer bé les pròpies forces. I les estratègies que es posen en marxa.
Les imatges del Parlament assetjat per una multitud llançant escombraries i insultant, han aconseguit posar-se a la mateixa alçada de mediocritat barroera que les protagonitzades pels antiavalots fa només unes setmanes. Diuen que hi havia infiltrats. Ara sembla que fan igual que el conseller Puig quan deia que les imatges de les estomacades de la plaça Catalunya estaven falsejades. Haurien d'haver calculat millor. I impedir que els parlamentaris fessin la seva feina és absurd i el perill que se'ls girés en contra, massa alt. De mediocritats ja n'anem plens. L'opinió pública és l'opinió mediàtica, deia José Luis Sampedro, i aquesta batalla l'han perduda.
