L'alta vila de Sacalm és terra de fusta i d'aigua. Els castanyers creixen ufanosos a la vora de les rieres i l'aigua brolla en els indrets més impensats. Els hilariencs, orgullosos de les propietats medicinals de les seves fonts, les proclamen en un gran rètol a la mateixa plaça on els diumenges fan el mercat i, en un marbre a les escales de l'església, es vanten de tenir-ne un centenar.

Són fonts de vida i d'històries: la Font Vella, la del Pic, del Cirerer, del Parc, d'en Jover, del Petrinxo, del Serrat, d'en Quim Gassol, d'en Rocosa, del Ferro i la font Picant. Però, a més, Sant Hilari també és la capital de les Guilleries i els seus carrers conserven els aires de gran casa pairal.

A l'aparador de la pastisseria Fornés s'hi exhibeixen les caixes blanques i blaves dels Jaumets i una mica més amunt, a Can Torrent, aviat començaran a fer els torrons de Nadal. El nucli antic, s'acomboia al voltant de l'antiga església que dona nom al terme municipal des de l'any 922 i que, segons s'indica en la llinda, és la casa de Déu i la porta de cel per a tots els feligresos que la franquegin, com a mínim suposo, els dies de festa de guardar.

Un gran monument de formigó commemora la vida i la tràgica mort del general Moragues, heroi de la Guerra de Successió i fill il·lustre de la vila; en una pedra enginjolada de blaugrana es proclamen les simpaties de la gent del poble pel Futbol Club Barcelona i, prop la Miranda, s'alça la Pedra Llarga, peça d'un pont sobre el Ter que construïa el dimoni i que, sembla ser, va deixar clavada en aquell indret perquè tocaven les dotze i era hora d'anar a dinar.