Són tres ànimes en un sol municipi, tres campanars sobrevolats per coloms esquius i per núvols manyacs. Terra d'antics fabricants d'esclops i de rajoles. Els murs són de pedra picada, les portes de fusta massissa i els teulats, quan s'escau, vessen l'aigua de les pluges cap al Fluvià a un costat o cap al Ter a l'altre.
Un manyoc de cables negres sembla voler relligar unes cases amb les altres i els pobles entre ells. Els morts descansen discretament en nínxols blancs a prop de les esglésies i els tarongers, carregats de fruits lluminosos, creixen arrecerats entre els xiprers.
Cada tarda el sol blanda una crosta daurada sobre les façanes de les cases i el cel es retalla amb una blavor immaculada entre les branques nues dels arbres. Les xemeneies apunten dretes cap amunt i les ombres es projecten en els murs com si les haguessin dibuixades amb carbonet.
Un gos borda perquè sí i un altre perquè toca. Els gats s'amaguen d'ofici sota els automòbils aparcats a la plaça i els pardals salten entre el soroll somort dels ferrocarrils que passen en la llunyania i dels vehicles que pugen i baixen per la carretera d'Orriols a l'Escala.
Una escultura de bronze, encarada a ponent, intenta tornar a cop de llampada, els raigs que el sol ha deixat dispersos durant el dia pels carrers del poble. Una senyera llueix entre els merlets de l'església fortificada de Santa Eugènia i en un mur en Billy ha escrit que estima la Tripi, probablement ni una cosa ni l'altra flamejarà eternament, però quedarà per sempre la imatge blanca i bruna d'aquest poble de tres ànimes.
