Vet aquí els ocellets llençats cap a la boca de l'escopeta de Wert. Dels centenars de models d'escopeta que circulen pel mercat, ignoro de quin tipus es tracta. Em vénen a la memòria les de tap de suro que ens regalaven els reis de l'Orient quan érem petits i el políticament correcte encara no s'havia inventat. Hi posaves el tap, que anava lligat amb una veta, premies el gallet i el tap sortia amb aquella fressa seca d'ampolla de cava quan la destapes. Tot plegat, ben poca cosa. Creàvem un petit espai aïllat que era el terreny de joc i emulàvem indis i vaquers de les pel·lis en blanc i negre de dissabte a la tarda, en aquella cadena única que devia fer les delícies del ministre.
Diu que hi ha mil famílies que volen escolaritzar els fills només en castellà. Tinc un amic que viu a prop de Barcelona. Li va costar déu i ajuda trobar un institut on els seus fills vehiculessin l'ensenyament en català, i d'això en fa quatre dies. Ell, castellanoparlant d'origen, sap que és català i que aquesta també és la seva llengua. Se l'estima i vol que sigui patrimoni dels seus fills. Perquè, a veure: Qui és que vol viure en un país completament d'esquena al país on viu? Potser n'hi ha que es volen construir en l'espanyolisme per ser alguna cosa, i també els que es pensen que són molt i volen marcar diferències. Tot plegat potser arriben a 1.000. La gent, en general, és força més normal. La novetat és que ara Wert vol que els ho paguem. Però, balances fiscals en mà, això no és cap novetat. És la norma. Amb aquest panorama els trets d'en Wert no superaran l'efecte de les nostres modestes escopetes disparant taps de suro lligats amb una veta: fer soroll i, això sí, que quedi per escrit com són, amb dictadura o sense.
